No t'aturis
Plou, plou a bots i barrals. L'aigua del cel fa renèixer velles ferides i records amargs. Cap paraigües pot protegir-me d'allò que he viscut i que ja forma part de les meves entranyes. Les gotes de pluja es confonen amb les gotes del meu rostre, són llàgrimes de tristesa i d'impotència...
L'endemà surt el sol i tot desapareix amb la pluja. I una veu em xiuxiueja a cau d'orella: no t'aturis...
Com diu aquella canço, "Sempre endavant!".
ResponEliminaGràcies Albert! "Sempre endavant!"·
ResponEliminaCom li va passar a l'eruga que no volia la metamorfosi, però al final la natura es va ocupar de tot! no podem aturar-nos!
ResponEliminaAixò mateix, Nico! Espero que el llibre t'agradi.
ResponEliminaHola Arlequí!! Doncs m'agrada moltíssim, sincerament. Abans d'anar a dormir vaig llegint un conte cada dia (el tinc a la tauleta de nit i m'encanta tenir una història cada dia com els nens petits, quan estic relaxat) i la veritat és que tenen molt de suc, et fan reflexionar i endinsar-me en imaginar aquells paratges i aquelles situacions que ens fas arribar. El teu blog i ara la teva obra m'han fet pensar en: no t'aturis...i miro d'aprofitar realment el dia a dia per obtenir la felicitat absoluta. Veig petites arrelades en el teu estil de la nena que vaig conéixer quan érem petits, i molts grans aspectes que ja desconec (i m'encanta coneixe'ls) quan ja hem seguit camins diferents com adults que la mateixa vida ens ha ofert. Encara estic al principi, però espero que sigui el començament de més obres que estaré esperant a llegir-les amb molta passió. He sigut un gran afortunat i aquest llibre el recomano per gent que vulgui despertar i tornar a viure amb la màxima intensitat, perquè la fi de l'hivern ens arriba a tots, sense ser pesimista, i si mirem enrera, mirem tot el nostre camí recorregut amb bons ulls.
ResponEliminaMoltes gràcies, Nico per les teves paraules tan sinceres.
ResponEliminaUna abraçada.