Des dels set anys intento escriure literatura, des de ben petita jo mateixa ja era autocrítica amb el què escrivia, llavors no en tenia ni idea, tampoc ara és que en sigui cap experta, però aleshores les crítiques de la meva mare, lectora dels meus contes eren com petites punxades. Ara que sóc adulta comprenc que aquelles crítiques no eren negatives sinó que em van ensenyar a ser autocrítica amb els meus exercicis literaris. Quan un home o una dona es dedica a escriure ja sap que la tasca és complexa: trobar una idea, gestar-la i plasmar-la al paper i ara al processador de textos o al bloc/blog. És necessari aprendre a ser autocrític/a amb un mateix perquè quan ens decidim a mostrar allò que escrivim ja no escrivim només per a nosaltres, sinó que escrivim pels lectors i lectores. És clar que no es tracta d'escriure al gust dels lectors/lectores, però sí que és important ser conscient quan escrivim alguna cosa que no és bona o brillant, i pensar que encara podem millorar, com? Llegint, vivint i tenint en compte les crítiques constructives dels lectors i lectores. No sé si sóc escriptora, o només escric i prou, el que sí sé és que la tasca d'escriure no fineix quan acabes un conte, un text poètic, o inclús un llibre, perquè sempre et ve al cap que pots fer-ho millor. Així doncs, tot allò que escrivim són assajos literaris fins que anem trobant a poc a poc el nostre estil, la nostre veu i els nostres lectors i lectores.
4 comentaris:
L'autocrítica ajuda a superar-se. estic d'acord amb la reflexió que fas.
Estic segura que m'agradarà llegir-te.
Per sort l'escriptura com l'art en general no és tanca mai, sempre hi ha un fil per on continuar, i sort d'això perquè si no fos així deixaria de tenir sentit escriure, pintar o el que sigui..
És veritat, l'autocrítica necessita temps i contrast. Amb el temps encara pots ser més autocrític i tot, encara que al mateix temps et pot sortir més improvisat.
Mira tu, que avui el teu post i el meu estan un poc connectats.
Publica un comentari a l'entrada