Conte per fascicles: III L'Arracada extraviada

-











Foto presa de la xarxa





FASCICLE I:

Després d'un llarg divendres estressant, l'Olga va topar-se amb l'Anna, i ella li diu:
-Olga has perdut una arracada. Instintivament, ella fa el gest de tocar-se l'orella per comprovar-ho. - Tens raó. He perdut l'arracada.

FASCICLE II:

L'Olga va marxar sense dir adéu a l'Anna, estava capficada: On dec haver perdut l'arracada? Intentava recordar què havia fet aquell dia, i de sobte es va adonar que tenia un buit a la memòria, no recordava res del què havia fet els darrers dies. Caminava i caminava sense saber quin rumb havia de seguir.

FASCICLE III:

Caminava i de sobte sentia una cremor als peus, l'Olga es va adonar que caminava descalça. "-On són les meves sandàlies?". "-Estic somniant?" Es va pessigar el braç i es va sentir un ai!. No, no estava pas somniant, caminava sense sandàlies pels carrers de la ciutat comtal. Aleshores com si una veu misteriosa l'empenyés va arribar fins a una bústia, on va trobar una nota amb el nom d'una destinatària: Olga.

Comentaris

  1. Pilar21 de juliol del 2010, a les 21:30

    ...//...
    Et segueixo.

    ResponElimina
  2. La Meva Perdició22 de juliol del 2010, a les 19:22

    Interessant aquesta pèrdua de memòria. Felicitats per la iniciativa fascicular. Quan aniràs pujant els nous capítols?

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls22 de juliol del 2010, a les 19:49

    Hola Pilar! Gràcies! ;)
    La meva Perdició, gràcies! Els nous capítols els aniré pujant així que les muses es vagin despertant :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació