Foto presa de la xarxa
Fa pocs dies el blocaire Francesc Mompó Valls va escriure el post el blogaire exhibicionista al seu blog. Aquest escrit ens genera una pregunta: els escriptors/res som exhibicionistes? Quan vaig començar a escriure per a mi era una manera de parlar perquè era molt molt tímida. I a més a més, la literatura em permetia inventar-me realitats fantasioses diferents de la que vivia, que fou un infern. Al principi, escrivia històries que no tenien res meu, i per tant resultaven artificioses literàriament parlant. Després vaig començar amb el projecte del llibre on vaig aprendre a escriure relats amb una veu i unes històries on no hi manca l'experiència vital, sempre però sota el sedàs de la ficció. Ara reflexionant crec que escriure és una forma de comunciar-nos amb els lectors i les lectores. És possible que de vegades cerquem que ens aplaudeixin els textos que escrivim. Però he après, gràcies al blog, que la interacció que es crea entre l'Arlequí i els lectors i lectores és el que més m'omple de satisfacció, i m'empeny a continuar escrivint, tant si agrada com si no. Escriure em permet comunicar-me amb la resta d'éssers humans i mostrar el meu jo més amagat, però sempre amb senzillesa i humilitat perquè escriure no ens converteix en divinitats, escriure és una forma d'art on traslladem els somnis, les idees, etc. al paper i ara en forma de post, perquè aquells i aquelles que vulguin ens llegeixin, i entrin dins del món de la literatura.
13 comentaris:
no sé si escriptors i blocaires som exhibicionistes, o tot el contrari.
Hola Jesús! Suposo que depèn de l'escriptor/a o blocaire, cada persona és un món. Salutacions cordials.
Jo pens que sí, que tenim un punt, però no en pla negatiu, sinó generós. Per a mi, cada escrit és un regal, tan si és inventat com autobiogràfic. I clar que sí: l'escriptor és un Déu perquè és un creador, talment ho és un cuiner, un dibuixant, un músic...és un petit Déu, això sí, no necessariament diví...
Senyoreta Valls, jo pense que escrivim per necessitat. Jo almenys em recorde sempre amb el bolígraf sobre el paper i ja no em concep d'altra manera. Si som un déu menor perquè creem; també pense que sí. Si aquesta deïficació té divinitat? doncs dependrà de la fe de cadascú. Per a mi tanta com la convencional, o més.
Salut i Terra
No sé si som o no exhibicionistes em penso que som comunicadors...a mi escriure i llegir em dóna vida...em relaxa m'agrada...i és això el que compta no?
Bona pregunta, Arlequí !
Penso que cada escriptor/a som un món obert a tot hom. Tots portem dins la il•lusió, el desig, l’esperança, el somni de poder transmetre, a qui ens llegeix, tot allò que el cor, la ment, l’enyor, la tristesa, la solitud, ens porta més enllà dels nostres sentiments i anhels.
En tot cas, potser, és a nosaltres mateixos que exhibim. No deixem de ser un aparador davant el món. Cadascú pot fer la seva lectura o interpretació del que els hi mostrem en el nostre aparador, sempre i quan puguem assolir la fita de comunicar-les-hi allò que volem dir.
Una abraçada, des de Sinera.
No sé pas que som, el cas és que hi ha persones que ens "escrivim al damunt", tant li fa el perquè, el com i el quan, ens cal fer-ho :)
Per cert que el senyor Mompó ha fet una sèrie magnífica, com no podia ser altrament, of course :)
Vida, jo no crec que jo sigui cap Déu pel fet d'escriure, però respecto la teva opinió.
Senyor, Valls jo també crec que escrivim per necessitat, això de la divinitat, com bé dius depèn de la fe de cadascú. Jo acostumo a tocar de peus a terra.
Elvira, estic d'acord amb tu,a mi escriure també em relaxa molt
Maria Consol, tens raó, escriure és. estar davant de l'aparador, i potser sí que ens mostrem com som a nosaltres mateixos. I clar que cadascú pot fer la seva lectura o intepretació.
Una abraçada des de ST. C. de G.
Clidice, tens raó. Gràcies per passar-te pel blog.
Jo personalment no crec que sigui ni exhibicionista ni Déu, tan sols escric perquè m'agrada, i si tinc la sort que em llegeixin o de guanyar-me la vida fent el que m'agrada doncs millor.
Però principalment ho faig perquè creant històries i tractant que quedin ben parides trobo una satisfacció que no la trobo fent altres coses.
Benvingut al blog Marc! Estic d'acord amb tu, escrivim perquè ens agrada, que ens llegeixin sempre és possible, guanyar-se la vida escrivint, ho poso totalment en dubte. Si quan s'escriu tenim una satisfacció això és el més important.
Salutacions cordials.
Noooo! Jo més aviat crec que sou "descobridors" de realitats.
Per més coses que ens expliqueu , al capdavall reflectiu alguna o altra realitat que ha passat (o passarpà ) en algun indret del món. Almenys jo ho veig així.
Fins i tot quan escriviu alguna mena de faula (ara penso en ELS ESPADATS DE MARBRE de Jünger, per exemple)
Hola Mireia! Gràcies per aquesta floreta de "descobridors" de la realitat, no ho havia pensat així.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada