Imatge presa de la xarxa
Al llarg de la història de la literatura universal, han sorgit tota una sèrie de símbols o leimotives que un cop els coneixem ja esdevenen també els nostres. Si retrocedim en la literatura medieval, i concretament els trobadors trobarem un leimotive: la idea que l'amor cortès entra pels ulls. Aquest és un tema que ha estat recurrent per exemple en l'inici de l'enamorament entre Tirant i Carmesina, a la novel·la Tirant lo Blanc, així com també en la història d'amor que podem llegir al Poema de la Rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Seguint pel camí cronològic, en la literatura renaixentist destacaré dos elements cabdals: el locus amoenus d'Horaci i la Beatriu de Dante. El primer crea un paisatge idíl·lic, on la vida transcorre feliçment. Pel que fa al segon Beatriu és la dona, l'objecte d'amor de Dant a la Divina Comèdia, bandejant l'actitud servil dels trobadors, per mostrar un altre tipus de figura femenina, que és angelical però alhora no correspon a l'home que la desitja. Durant el segle XIX, neix, amb la teoria romàntica, la idea del geni. Els poetes esdevenen una mena de divinitats de la creació poètica dins del context artístic del Romanticisme. Aleshores arribem al segle XX: un segle ple de leimotives i símbols interessants, que han construït una part del nostre bagatge cultural. Primer, tenim la magdalena de Proust, que simbolitza el retorn a la infantesa en l'obra A la recerca del temps perdut. També tenim la transformació, en escarbat, del personatge de la novel·la, La metamorfosi de Franz Kafka. L'escarbat simbolitza el rebuig tant per part de la societat com de la família del personatge.
Si mirem dins la literatura catalana, trobarem també molts leimotives i símbols, començant per la idea d'escriure a raig que Joan Maragall va defensar en les obres assagístiques La teoria de la paraula viva, i l'Elogi de la paraula. Si mirem dins d'algunes de les obres de Mercè Rodoreda, descobrirem, entre molts d'altres, dos símbols universals: els coloms, que representen l'opressió i la rebel·lió del personatge Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia a la Plaça del Diamant, i el mirall trencat de l'obra homònima que un cop s'ha trencat mostra la diversitat de "les realitats" dels diferents personatges de la novel·la, així com també la idea de l'inexorable pas del temps.
Tots aquests símbols o leimotives i moltíssims d'altres que donarien per d'altres articles, han esdevingut elements que relacionem amb una obra i amb un/a autor/a concrets. Qui no ha viatjat en la màquina del temps quan es menja una magdalena?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada