Reflexions en veu alta: El món de Sofia o com matar l'argument d'una novel·la
Imatge presa de la xarxa
Fa uns quants anys em van regalar un llibre: El món de Sofia de Jostein Gaarder. La història comença bé amb un plantejament intrigant i amb una certa tensió però aquesta tensió perd força quan el narrador omniscient s'atura per explicar les diferents concepcions filosòfiques de la història de la filosofia. I jo em pregunto això no és una manera de matar l'argument d'una novel·la? És veritat que la intencio de Gaarder és bona ja que sempre ens agrada recordar les diferents premisses de tots els filòsofs que han existit al llarg dels segles, però també és cert que una novel·la sense argument no és llegible, i una novel·la on els elements externs a l'argument tenen més pes, fan perdre la tensió necessària perquè els lectors es llegeixin tota la història. Opino que el més important d'un text narratiu, sigui conte sigui novel·la, sigui rondalla, etc. és l'argument, perquè és el conflicte i les diferents situacions que se succeeixen entre els personatges allò que fa que els lectors devorem llibres. Confesso que mai fins ara he pogut acabar-me El món de Sofia, perquè en aquest sentit sóc del parer que si un llibre no m'enganxa des de l'inici fins al final, per a mi ja no és un llibre interessant, és clar que això és una opinió més i hi ha tantes opinions com lectors.
No he vist mai El món de Sofia com una novel·la, més aviat com un experiment per fer assequibles certs coneixements força abstrussos per la majoria dels mortals. De fet els el vaig llegir als meus fills quan eren petits (sobre els 8-10 anys), abans d'anar a dormir. Per capítols va ser molt interessant, perquè es prestava a la conversa i a la reflexió. Segurament l'error sempre ha estat vendre'l com a novel·la :)
ResponEliminaMoltes gracies per la teva aportació Clidice :)
ResponEliminaEstà bé això de no acabar-se un llibre si no t'agrada. De fet és el tercer dret del lector al decàleg de Daniel Pennac.
ResponEliminaHola Jesús! Veus? En Daniel Pennac ja ho a dir ja!
ResponEliminaSalutacions cordials.
El món de Sofia s'ha d'entendre com una introducció a la filosofia novel·lada. L'any passat a TV3 en van emetre la versió cinematogràfica, i val a dir que perdia molt. L'error de la pel·lícula era precisament que es repenjava únicament en l'argument i deixava de banda totes les explicacions filosòfiques, convertint aquesta part en un simple ball de disfresses que anava des de l'antiga grècia al renaixement, i on no s'aprofundia gens. El món de Sofia no val res, sense tota la part filosòfica: perd la seva finalitat.
ResponEliminaSí, potser Gaardner podria haver-hi trobat un argument amb més pes, és cert.
Benvolgut/da Anònim, sincerament em sembla molt interessant la teva opinió. Crec que potser Gaardner hauria d'haver fusionat argument i filosofia i potser la novel·la a mi m'hauria semblat més novel·la i més interessant de llegir.
ResponEliminaHola
ResponEliminaEm va passar el mateix amb el Codigo da Vinci. Ja sé que no és un "gran" novel·la pero tenia ganes de saber perque la gent en parlava tant. Per cada pista que resol el detectiu, ens dona 2 pagines d'explicacions del cuadro x, o de la figura historica xx, o de la serie de numeros xxx, etc etc. Tot molt interessant - però no al mig d'una novel·la !!