divendres, 17 de desembre del 2010

Reflexions en veu alta: L'amor.























Imatge presa de la xarxa


En la història de la literatura hi ha un grapat de temes que des dels grecs fins als autors i autores més actuals han esdevingut protagonistes d'històries, de versos, d'obres de teatre, de reflexions, d'obres filosòfiques, etc. Un dels temes més universal és l'amor. Sí, certament, en l'època dels grecollatins tenim els tractats d'amor que va deixar escrits Ovidi sota el títol L'Art d'estimar. Després van arribar els trobadors que sota l'amor cortès cantaven i versaven a les seves dames amb el suport musical d'un llaüt, demanant la seva mercè. A continuació autors com Dant i Boccaccio, Petrarca, en el Renaixement italià, van canviar la idea de dona creada en el període precedent, per perseguir a una dona l'amor de la qual és inassolible. Al segle XIX, els Romàntics dedicaven llurs obres a la lluna, com el símbol de l'amor ideal. En la literatura catalana, Ausiàs March va crear una immensa obra poètica, en la qual trobem cinc parts dedicaves aquest tema universal: Els cants d'amor, Plena de seny, Llir entre Cards, Amor, Amor, Mon darrer bé i Oh foll amor. Dins del context del Modernisme, Joan Maragall va escriure, entre moltes altres peces poètiques, "Nodreix l'amor", en el qual un jo poètic aconsella a un tu anònim que alimenti l'amor perquè així naixerà "una flor meravellosa". Un altre autor, Josep Carner també va dedicar un poemari a l'amor dins del Noucentisme: La paraula en el vent, una obra en què el poeta tracta l'amor prenent la tradició literària clàssica del tema. I és que l'amor és quelcom misteriós que ningú sap d'on ve ni cap on va, però a tots ens captiva. Qui no s'ha deixat encisar per la idea de creure que aquells ulls, que no tenen nom, ens diuen paraules belles plenes de tendresa.

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

T'has oblidat de citar Francesco Petrarca! :-P

Roser Caño Valls ha dit...

Gràcies, Jesús! Ja l'he afegit :-)