Imatge presa de la xarxa
Aquell vespre jo estava esperant-lo al bar de sempre, per fer el cafè i deixar que les hores es fonguessin, simplement xerrant. Des del moment que et vas asseure, vaig intuir que aquell seria el nostre últim cafè. Quan el vaig veure allunyar-se enmig de la boira, una veu interior li va dir: adéu.
4 comentaris:
un cafè que deixarà per sempre un gust agre
Tens tota la raó, Jesús!
un microc trist, però m'agrada.
Gràcies,Jomateixa! De vegades tenim material de l'experiència vital i
la literatura ens serveix per treure'l cap a l'exterior!
Publica un comentari a l'entrada