La cita literària de l'Arlequí: prejutjar o jutjar?

-

















Imatge presa de la xarxa

Aquells qui (pre) jutgen la façana, no veuran mai l'interior.

Comentaris

  1. Pilar26 de febrer del 2011, a les 16:14

    La façana és tan enganyosa la majoria de vegades...

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls26 de febrer del 2011, a les 16:17

    Cert, però no sempre és així!

    ResponElimina
  3. Rafel26 de febrer del 2011, a les 18:28

    Salvant les distàncies això també passa amb els restaurants.

    Amb les persones moltes vegades és força més complicat , tot i que un gest, una paraula, una mirada hi diuen molt.

    ResponElimina
  4. Clidice26 de febrer del 2011, a les 19:10

    N'hi ha qui se la passen jutjant i prejutjant, així es perden l'oportunitat de conèixer i aprendre, fins i tot de si mateixos. Prefereixo aprendre, sempre.

    ResponElimina
  5. Roser Caño Valls26 de febrer del 2011, a les 20:03

    Rafel, tens raó conèixer les persones és complicat, però gestos i paraules senzilles ens diuen moltes coses.

    Clidice, estic totalment d'acord amb tu. Hem d'estar oberts a aprendre.

    ResponElimina
  6. Helena Bonals27 de febrer del 2011, a les 19:33

    La cara és l'espill de l'ànima...

    ResponElimina
  7. Roser Caño Valls27 de febrer del 2011, a les 19:41

    Això sempre han dit els filòsofs Helena!

    ResponElimina
  8. jomateixa28 de febrer del 2011, a les 14:32

    Jo tinc el problema que sempre jutjo optimistament...

    ResponElimina
  9. Roser Caño Valls28 de febrer del 2011, a les 17:53

    A mi abans em passava molt, la vida t'ensenya a conèixer aproximadament com són les persones.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació