Imatge presa de la xarxa
Des de sempre, sembla que la poesia sigui un gènere tancat i que no convidi a llegir-lo, fins que topes amb versos de poetes com Baudelaire, Maragall, i una llarga llista de noms de la literatura universal que t'endinsen en aquest món. De fet, gràcies alguns homenatges catosfèrics com el de Vinyoli, Riba, Espriu, Brossa, he descobert i redescobert algunes de les peces poètiques que aquests homes aparentment anònims i senzills ens van deixar. I és que quan et deixes sucumbir pel ritme d'una música plena de paraules amb diferents sentits segons la perspectiva de cada lector/a, no hi ha cap ésser humà que s'hi pugui resistir. Ningú no pot negar que la vida és poesia i que la poesia és vida. La majoria de poetes han escrit sobre temes de la literatura universal que són els temes vitals: la mort, l'amor, la fugacitat de la vida, la llibertat, etc. Algú havia de posar una harmonia i una rima aquestes temàtiques dins d'uns contextos històricosocials que ells i elles van viure. Molts poemes són petits fragments d'una idea, d'una emoció, d'un fet. Poetes com Verdaguer, Maragall, Riba, i d'altres van inclús fer un discurs poètic metaliterari perquè van reflexionar sobre què és la poesia. I avui en dia poetes actuals com Jordi Valls encara es pregunten sobre el tema, ja que al llarg del temps han anat construint diferents definicions del terme. Certament, no podem bandejar que els mots es converteixen en notes musicals que ens parlen sota la ploma d'aquells que escriuen en silenci, perquè ja sabem que aquells que ens deleiten amb les seves obres, només busquen comunicar-nos els seus anhels, les seves pors, les seves reflexions... que es converteixen en instants de gaudi i d'oblit del món en el moment que encetem la lectura d'un poema.
1 comentari:
Certament Roser, vivim un moment històric molt confús, hem d'escoltar moltes veus, romandre oberts i arribar a conclusions personals.
Et felicito per l'article i et dono les gràcies.
Publica un comentari a l'entrada