Reflexions en veu alta: L'entrada més llegida "La balada del vell roure"

-














Imatges preses de la xarxa

Fa bastant les muses em van inspirar un text poètic que vaig batejar amb el nom "La balada del vell roure", on explicava la història d'una oreneta que era amiga d'un roure i que havia emigrat cap al sud sense dir-li adéu. El cas és que quan fas un post penses que només agrada si et deixen comentaris, i aquest text només en tenia d'un d'una persona anònima que amablement es va llegir la història i va deixar la seva empremta del seu pas pel blog. El cert és que des de l'11 d'octubre del 2010 i fins avui és el post més llegit, només cal que ho comproveu al llistat d'entrades més llegides. I és ben evident que els comentaris dels lectors i lectores, tot i que són necessaris, la seva absència no significa que allò que hom escriu no sigui llegit i/o no agradi a ningú.

Comentaris

  1. Anònim13 de desembre del 2011, a les 9:28

    Crec que tens tota la raó, els comentaris són satisfactoris, però no són imprescindibles, cadascú se sent bé fent el que fa

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació