4t Aniversari bloc Antaviana: Inventa

un micrconte per aquesta imatge, penja-la el teu bloc, i deixa un comentari amb l'enllaç perquè el pugui enllaçant en aquest post. Moltes gràcies per la vostra participació!


Microconte d'Aurembaix:

La llum dels fanals del carrer es fonia sota la claror del nou dia. Caminava a pas decidit i de pressa. El fred li gratava les galtes i se li enfilava columna amunt, fins a la nuca. Si no fos pel so del retruc dels talons, semblaria una ciutat mig morta.


Microconte d'en Rafel:

Tenia el cap boirós, la nit abans era a Salou en un tot inclós amb paella, sol, sangria i altres detalls que no cal anomenar. Quan era arrossegat pel seu amic cap a casa, pels carrers de Londres, s’anava preguntant què li havien posat a la sangria que no veia més enllà d’un pam.



Microconte d'Elfreelang:

Agafats de bracet s'allunyaven de la boira i caminaven feliços cap a la llum, més enllà de la fotografia en la que havíem viscut, sense adonar-se, els darrers anys....ara fugirien plegats. Ara es farien de carn, d'ànima i d'ossos . Sabrien trobar la sortida? Microconte de Jesús M. Tibau:

La boira amara aquesta matí, amb calma d’humitat vella. Trepitjo les lloses del camí amb cura, agafada del teu abric. Tu restes en silenci, perquè les paraules ja estan dites, perquè els mots són el teu braç.

Microconte de Quadern de Mots:

Com cada dia s’alça del llit, sense esma, com ànima en pena. Calçant-se de retaló les sabatilles s’arrossega lentament cap el lavabo. Allà hi troba aquella imatge que, com cada matí, li somriu. Sense força, amb un suau moviment de llavis. Gairebé no es miren els ulls. De tornada a l’habitació esbufega sense força, empassant-se l’aire. Va directe, com cada matí, al sofà del costat del llit.

Agafa la caixa i l’obre.
Sense regirar-la massa agafa el que busca. La fotografia. De fet, l’única
fotografia que té. Mira però no veu. Cada dia igual. Espera que tot això canviï, que ho trobi. Sap que només és una il·lusió. Oblidar fa mal. Els dies que nota el pensament obert, s’atreveix a lliscar suaument els dits per sobre la fotografia. Resseguint les imatges. Per recordar. No pot. Oblidar fa mal. Oblidar què s’ha oblidat, consumeix.


Microconte de la Joana:

Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .

Microconte de Jpmerch:

La competència era ferotge entre les aèries que operaven la zona del Carib. Tanmateix, a aquella petita empresa no li anaven malament les coses gràcies a que sempre s'havia diferenciat de la resta. Era l'única companyia aèria que en comptes de perdre les maletes, perdia els passatgers.



Microconte del Dissortat:

"I allà en el fons, on el carrer desapareixia entre la viscosa boira, uns ulls blaus i tristos miraven famolencs a aquella parella de novençans encara enamorats, que no imaginaven que el seu amor i les seues vides acabarien amb cada gota de sang que el bell i centenari No Mort els robaria."


Microconte de la Carme:

- Plou, hi ha boira i passegem per aquest carrer com hi passejàvem fa 50 anys

- Si però el pas no és el mateix. Abans saltironejàvem junts en lloc de caminar.

- Cantàvem, i dúiem el ritme amb els peus i ens mullàvem. Sempre sense paraigües.

- Com avui, sense paraigües.

- Cantem?

Microconte de la Zel:

Semblava fàcil. Sortirien de casa per darrera vegada i caminarien fins que les cames decidissin per ells el lloc i el moment, el lloc on acabar el seu camí i el moment just per fer-ho.

Encetaren dos camins alhora, el de la memòria i el de l’oblit, embolcallats per la boira i pel seu amor infinit, segurs que el darrer port seria, dels del moment que els acollís, el racó més fèrtil, el recer més dolç.

Microconte de Deomises:

Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.

Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...




Microconte de McAbeu:

Ser conductor d'autobus a Londres és una feina pesada. Massa trànsit, molts dies de boira, l'estrès de complir els horaris amb puntualitat britànica... Per sort avui ja acabo, aquesta és l'última parada i, gràcies a Déu, ja és l'hora de sortir cap a l'estació central.

Clar que potser hauria d'esperar aquella parella que ve cap aquí. Si marxo i perden l'autobús hauran de trucar a un taxi que jo sóc l'últim i amb aquesta boira fa de mal estar pel carrer... Però per altra banda, l'horari és l'horari... De totes maneres, tampoc vindrà de mig minut...

No, no. Jo arrenco i marxo. Quan els passi pel costat, segur que em demanaran que m'aturi i veuré la seva cara de desesperació quan no ho faci... i és que alguna alegria havia de tenir aquesta feina, no?.

Microconte de la Cantireta:

Amb un fred intens de començaments de gener, en Humphrey li digué a la seva companya: "Tu creus que colarà, que marxem així de la pel·lícula? Pensa que més enllà hi ha els Camps Elisis". I ella respongué: " Sempre ens quedarem a París. Aixó és el principi d'una llarga amistat." De fons se sentí: "Talleu! És bona!", però ells ja s'havien perdut dins la boira


Microconte de novesflores:

S'havien decantat per la boira feia ja més de 20 anys. Els dies assolellats eren jorns de diari. Primer cadascú al seu treball, i amb la família -la llar i un fill ella, la llar i dues filles ell-; ara cadascú al seu descans, i amb la família -la llar i dos néts ella, la llar i dos néts i una néta ell. Els dies nuvolats cercaven l'embolcall de la boira -encara el cerquen-, que els preservava de mirades alienes, els protegia de tot i de tots. Eren amants.


Microconte de Ninona:

La boira pinta de vell l’entorn i esborra el paisatge, com el seu amor desdibuixa tot allò que els és aliè.
Res no importa si no són ells, junts, del bracet; compartint un passat recent i alhora antic; avançant vers un futur clar, tan radiant que no necessita la llum del fanal que –com si en fos conscient – resta apagat.