Conte breu: Un pessic de felicitat

-














Acabava de bufar les espelmes del pastís, un pastís de xocolata per celebrar el seu aniversari. En aquell moment, mentre els adults cantaven les cançons conegudes per tothom, ella va fer un gest i va agafar un pessic de felicitat i amb la mà, i la va prémer fort. Els altres no entenien res, deien -Són jocs de criatures. Però ella no deixava anar aquell pessic, fins i tot quan passava per davant de la finestra, encara estrenyia més fort aquells cinc ditets i aquella mà que amb prou feines tenia set anyets. Quan va arribar a la seva habitació, va treure d'un amagatall, una capsa , i allà va desar aquell pessic de felicitat... El que ella encara ignorava és que aquell pany no el podia tancar ningú.

Comentaris

  1. Jesús M. Tibau27 de juliol del 2011, a les 23:50

    desar-lo requereix d'un petit esforç diari

    ResponElimina
  2. Quadern de mots28 de juliol del 2011, a les 8:07

    M'ha agradat molt, el pessic és una mesura curiosa.
    Es la mesura justa per fer que alguna sigui cosa especial. Guardar bons moments, encara que es puguin escapar, sempre els pots tornar a omplir.

    ResponElimina
  3. Roser Caño Valls1 d’agost del 2011, a les 8:24

    I tant, Jesús, tens tota la raó.

    Quadern de mots, me n'alegro que t'hagi agradat el text.

    Una abraçada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació