-Una lladre de somriures! Va afirmar la flor. Aleshores, la Margarideta va recordar el segon quadre, el de la dona que somreia. No sabia si tenia cap relació, i abans que digués res, la flor va dir: -Sí, aquella dona del quadre és una bruixa. Viu dalt de la muntanya en una cabana, i s'ha endut tots els somriures... -Aniré a la cabana i els recuperaré. I aleshores va aparèixer el nan Benjamí. -Hola, Margarideta! -El nan Benjamí! -No et pensaves que et deixaria anar a sola a la cabana de la bruixa, oi?Així tots dos, van acomiadar-se de les flors, i van pujar muntanya amunt, mentre el nan li explicava que la bruixa tenia els somriures en un flascó, i que haurien de pensar un pla per recuperar-los. Quan van arribar-hi, el nan es va amagar a prop d'allà, i la Margarideta va trucar a la porta: Toc, toc! -Qui hi ha? -Va respondre una veu aparentment dolça. Sóc la Margarideta! Es va obrir la porta, i va sortir una dona molt bonica. La Margarideta no s'acabava de creure que aquella dona fos una bruixa, i tenia un somriure tan encomanadís que es va oblidar de tot. I la bruixa la va convidar a passar, i li va preparar un berenar de xocolata amb xurros. I el nan ja va endevinar que la bruixa l'havia encantat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada