Primera part del pròleg del llibre Gentil entre els gentils




















Portada del llibre Gentil entre els gentils.


Aquí teniu un fragment del pròleg de la meva nova criatura Gentil entre els gentils. L'autor del pròleg és Alfons Navarret i Xapa.


Pròleg: Història d’una història d’amor.
Acompanyar amb unes senzilles paraules un llibre sempre és un exercici complex, que podríem qualificar com un salt al buit: ni tan sols amb elles cap lector no en podria extreure una visió lúcida, un mapa geogràfic que li permeta no perdre’s. I podem afirmar això perquè la literatura, la que s’escriu en majúscules i amb voluntat de perviure, de canviar la vida dels potencials lectors que assumisquen el risc d’endinsar-se en els seus territoris inexplorats, té per finalitat ocasionar una pèrdua en el lector: de referents, de constants vitals, i així, si se’m permet la comparació, arribar a la delicadesa d’una operació a cor obert, o millorment, a ànima oberta: cap text seria sincer si no intentara, amb ell, colpir el rostre del seu lector i no endolcir-lo amb amabilitats que resultaran, en uns instants, sempre falses... hi ha, com en tot a la vida, l’autor que es conformarà a no ferir massa, a deixar el buit i passar pàgina, a no arriscar el seu propi univers en un despullament que, de vegades, pot no arribar a suportar una ànima sensible (i ho penseu o no, els escriptors, els poetes en tenen, d’ànima, per molt que intenten amagar-se darrere les pàgines d’un llibre). No parlem, en tot cas, d’això, d’obvietats, perquè per molt que ho neguem, hi ha una tendència, encara que mínimament narcisista, a l’exhibició en tot autor, però els autors de veritat ens mostren la pell nua i no una disfressa, i aquest acte és el que fa mal, el que dol, el que marca l’existència, tant la pròpia com la de tot altre que, per efecte i causa de l’aproximació i la versemblança que tot escrit pot arribar a provocar, arriba a llegir cadascun dels caracters que hom ha hagut de cremar en el full amb tinta impresa. I no intentem cap justificació, sinó només deixar ben clara la nostra intenció en encapçalar amb uns mots un fragment de vida, vida que tota poesia hauria de poder emmarcar i mostrar. I en aquest sentit, després d’haver extraviat voluntàriament els mapes, voldríem deixar obert un sender, un punt de partida, a fi que el lector puga continuar la troca i bastir el seu edifici de significants i de sentits d’un ram de versos com el que ens ocupa...

I és que amb Gentil entre els gentils, Roser Caño ens regala un canvi de sentit, un gir important en la seua trajectòria que, després d’haver suposat passar pel conte s’aproxima a la poesia i ho fa amb la serenitat amb què els grans humanistes aconseguien de dominar, a poc a poc, les distintes facetes del coneixement: com un repte, com una manera d’esprémer una mica més les seues capacitats creatives i d’arribar a regalar-nos una mirada global... I no parlem en va quan diem que de les capacitats poètiques que ens mostra n’endevinem un llarg camí i ben fructífer, si decideix de continuar les seues passes per aquestes contrades del vers.

Comentaris