Crítica de la crítica: Anatomía de la influencia, La literatura como modo de vida

























Imatge presa de la xarxa

Fa uns dies a la Biblioteca Central de la meva ciutat, vaig descobrir un llibre que em va captivar des del títol: Anatomía de la influencia, la literatura como modo de vida de Harold Bloom. Aquest llibre és una anàlisi crítica de la literatura occidental que defensa que els escriptors/res no poden obviar les influències dels cànons, és a dir dels autors considerats canònics pels crítics que defensen aquest tipus de nomenclatures literàries. Al principi va començar essent una lectura interessant, ja que l'autor, Harold, fa una introducció de la importància de la literatura com a manera de vida, però sempre tenint en compte que ningú es pot desentendre de les influències que rebem de les lectures dels escriptors/res que hem llegit. Una de les citacions diu: "La crítica literaria es literaria, personal y apasionada. Para mí la literatura no es sólo la mejor parte de la vida; es en sí misma la forma de la vida, y esta no tiene ninguna otra forma. Fins aquí la lectura és interessantíssima, la cosa s'espatlla quan comença a aparèixer l'obssessió del crític en defensar que tot ve i acaba en William Shakespeare, com si fora d'aquest autor ja no hi hagués res més o gairebé ningú més amb una obra que es pugui llegir, analitzar i criticar dins la crítica literària. Al final, he acabat convencent-me que no puc continuar aquest llibre perquè considero que quan un autor s'encalla en una reiteració pàgina rere pàgina sense progressar en la temàtica, aquesta lectura es converteix en quelcom que no m'aporta res de nou. Així doncs, en principi el llibre és, en certa manera, té un títol i una introducció interessants, però el plantejament esdevé insípid perquè la reiteració i/o obssessió en un mateix tema converteix la lectura en innecessària i poc atractiva.

Comentaris

  1. Shakespeare, és l'aparició del subjecte que per primer cop té vida independentment del seu destí, hi ha un principi de llibertat molt interessant que només i reitero, només, ho inaugura la literatura anglosaxona. Això significa l'aparició de l'individu amb vida pròpia a banda del seu destí o rol vital: Hamlet, Ricard III, Mackbeth, Otello, pensen per si mateixos. D'aquí l'obsessió de Bloom. Potser en fa un gra massa però sap del que parla.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Anònim! En cap cas, no nego que Bloom sàpiga de què parla sobre Shakespeare, jo mateixa n'he llegit vàries obres i estic d'acord que és un geni literari com pocs, però jo el que dic és que llegir un llibre de més de tres-centes pàgines dient el mateix sense cap progressió es fa avorridíssim.
    Gràcies per la teva aportació!

    ResponElimina
  3. No el deixis a en Bloom perquè, estiguis d'acord amb ell, o no, és imprescindible. Segurament perquè jo també sóc obsessiva amb Shakespeare. ^^

    ResponElimina
  4. Gràcies Clidice, però un bon amic em va dir que si un llibre és una tortura que més val que el deixi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

El poema del mes: Cambra de Tardor"