Conte: Somni d'un dia d'estiu

Imatge presa de la xarxa

Un matí d'estiu em vaig llevar estranya. Davant del mirall d'Alícia, vaig notar com si em faltés alguna cosa, però la son no em permetia veure més enllà. Vaig sortir al carrer per anar a treballar, i només donar la primera passa, vaig adonar-me que tohom em mirava amb cara

d'estupefacció, i rubor. Sentia les veus d' algunes criatures que cridaven: -aquella noia va despullada. -s'ha oblidat la roba! -És boja!- I aleshores davant d'un aparador, vaig veure que aquelles paraules no eren cap invenció. Estava despullada! Jo ja ho sabia i no em sorprenia. Per què ho trobava normal? No era jo sempre qui s'assegurava sempre de sortir al carrer ben arreglada? Llavors, perquè només veure'm al mirall no vaig fer cap crit?

Davant la mirada de tants ulls i l'eco de tantes veus vaig còrrer fins arribar a casa. Vaig obrir l'armari, oh! Era buit On eren les peces de roba? I les sabates? Hauria de quedar-me a casa per sempre? I aleshores, de dins de l'armari es va obrir una porta màgica, i vaig entrar-hi. Vaig trobar un camí on hi havia quatre direccions per triar. Així que primer vaig anar a la que deia "Dant, i l'infern". Vaig baixar per una mena d'ascensor, i em vaig trobar en una barca, governada per Dant, qui em va passejar per l'infern, allà em va explicar el seu amor impossible amb Beatriu. Quan vaig acabar el viatge, em vaig adonar que duia la roba interior posada. Què m'estava passant? Vaig decidir seguir els camins i vaig endinsar-me pel que indicava cap a la casa de Mozart, justament quan composava una de les seves òperes, La Flauta Màgica. Mozart em va rebre molt amablement i em va oferir un te boníssim. Aleshores, vaig sortir d'allà amb un jersei. Em resulta divertit aquest viatge, el continuaré a veure què passa. Així que vaig seguir i vaig trobar el camí que conduïa cap a l'estudi de Delacroix, Picasso, i un munt de pintors de totes les èpoques i de tot el món. Allà em tots ells em van fer un recorregut per alguns dels seus quadres més coneguts i vaig sortir amb una faldilla i unes mitges. Finalment, vaig arribar al darrer punt del trajecte, on m'esperava en Joan Maragall que em va fer passejar per una fageda plena d'arbres, mentre m'explicava la teoria de la paraula viva i enmig d'aquella boscúria ens vam topar amb una "vaca cega". Quan em vaig acomiadar del senyor Maragall, vaig tornar a l'armari i ja duia les sabates posades. Sona el despertador, ja és l'endemà. Ara recordo que la nit anterior em vaig adormir llegint les notícies que parlaven de la crisi mundial, de les guerres i de la fi del món. Només ha estat el somni d'un dia d'estiu.