L'any 1972 la literatura catalana ens va deixar Gabriel Ferrater. Reusenc de naixement, es dedicà a la literatura, així com a la lingüística. Quan un poeta mor tant jove, es crea d'una banda un buit en la cultura, i de l'altra pot esdevenir un mite. És el que ha esdevingut amb Ferrater, després d'haver publicat tres llibres de poesia: Da nuces pueris, Teoria dels cossos Menja't una cama i Les dones i els dies. Aquest poeta i lingüista va construir un estil poètic propi, amb una poesia, unes imatges, i un llenguatge ben acurats, de manera que qualsevol que la llegeixi i la descobreixi per primera o segona vegada, no queda indiferent. I tot i que ens va deixar una obra breu però intensa, s'ha convertit en un mite, perquè tothom queda eclipsat per les paraules harmonioses que ens va deixar. I per concloure aquest 40è aniversari sense Gabriel Ferrater, aquí us poso el poema Cambra de Tardor, visqui sempre Gabriel Ferrater en la nostra memòria:
CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers... Què són?
Paletes:
manca una casa a la mansana.
Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
(De Menja't una cama, 1962)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada