Imatge presa de la xarxa
Ahir arran d'una conversa, on parlava amb un conegut sobre el meu llibre de relats, l'interlocutor em deia que és difícil difondre el conte perquè no hi ha mitjans que el potenciïn, i em deia, inclús que havia d'escriure una novel·la. I això em fa venir una qüestió: el conte és un gènere menor? En principi, és ben cert, que les obres que han tingut més difusió, només cal veure el llistat de les més venudes aquest darrer Sant Jordi, són novel·les. Però en la història de la literatura catalana, des de l'edat mitjana que escrivien els anomenats "lais", fins arribar a Josep Carner, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, i una llarga llista més, van ser també conreadors d'aquest gènere, fins i tot, fou un gènere que esdevingué important en el període en què la novel·la va entrar en declivi a Catalunya. Així, que realment el conte és un gènere menor?. No sé on vaig sentir algú que deia que escriure un conte era una tasca complexa perquè s'havia d'escriure una història dins de la brevetat. I hi estic d'acord, perquè per exemple, hi ha un conte molt conegut de la Carme Riera, Te deix l'amor com a penyora, on comences a llegir i t'imagines que està narrant la història d'un home i d'una dona que s'han estimat i ja no estan junts, fins que arribes al final, i descobreixes a partir d'un nom, el nom d'una dona, la filla del jo narrador, que es dirà Maria, i aquest gir és fantàstic, és un gir que només és possible trobar en un relat. Perquè un relat té una estructura concreta, però al final sempre es pot sorprendre al lector, i deixar un regust inoblidable en el lector. Per tant, opino, que el conte és un gènere tant important com la novel·la, la poesia, el teatre, l'assaig... Cada gènere literari té la seva essència. I ja sabem que diu la dita: "lo bueno si es breve es dos veces bueno".
6 comentaris:
Jo mai els he considerat gènere menor, però m’ha costat força entrar-hi. I m’ha costat, perquè em feia ràbia que s’acabessin en poques pàgines, però també he descobert que allargar-los en extensió, a vegades, seria espatllar-los.
Ara sempre tinc com a lectura extra, un llibre de contes o relats curts, que intercalo amb les lectures de novel•les. Ara llegeixo “Poders” de Andreu Domingo i Valls Premi Narrativa Pere Calders 1996.
Gràcies Quadern de Mots, això és com tot quan deixes que un gènere et sedueixi, ja no el deixes de llegir.
Una abraçada.
cada gènere té les seves dificulats i mecanismes, i no n'hi ha cap de superior a un altre. Jo ja començo a estar cansat del tema, i que es consideri la novel·la com la culminació d'una carrera literària, que si no escrius una novel·la no ets un escriptor seriós, com cal, a tenir en compte, només un juganer de la literatura. Passar del contes a la novel·la es considera "pujar un esgraó". Com ja vaig dir al blog i al facebook, a partir d'ara preguntaré a tots els novel·listes quan pensen escriure un recull de contes.
Tens raó Jesús! Perquè en la nostra literatura tenim exemples d'autors que han escrit els millors contes. Hem de reivindicar aquest gènere com un més.
Una abraçada.
Amb els comentaris que he llegit em quedo més tranquil. Moltes de les persones que han tingut notícia del recull de relats que he publicat em diuen: has escrit un llibre, i no entren en tantes polèmiques.
A seguir escrivint!
Vaig pensar que el conte era un gènere menor durant molts anys, però quan hi vaig entrar-hi vaig adonar-me que un conte podia ser una obra mestra. De fet, hi ha autors que han elevat el conte a la màxima categoria. Vaig descobrir la riquesa literària dels contes amb Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Margaret Atwood, casualment totes dones i autores de parla anglesa però cap d'elles britànica. A la literatura catalana hi ha també grans autors de contes; als que esmentes, afegiria Jesús Moncada
Publica un comentari a l'entrada