Cinema i literatura: La lengua de las mariposas

Imatge presa de la xarxa


En l'Espanya del 1936 just en el període que s'esdevenen el cop d'estat de Franco, i la guerra civil amb les conseqüències: presó, afusellaments, exilis a països de Sud-Amèrica, i exili interior, és on
un nen d'uns set anys comença a sortir del niu de casa seva, amb una mare protectora, un pare que mal dissimulada ideologia republicana, un fill gran que somnia ser saxofonista i casar-se amb la noia xinesa d'una enciclopèdia. I Moncho, una criatura d'uns set anys que és asmàtic, amb ulls foscos i àvids de coneixement, i també de descobrir què passa en el seu entorn més proper. Així és com comença el film La lengua de las mariposas dirigit per José Luis Cuerdas, que està basat en un relat de Manuel Rivas. I així dia a dia, Moncho aprèn de don Gregorio paraules como Otorringo, que és la natura d'a prop, i per què les papallones tenen llengua i com la usen. Així el nen, gràcies al mestre va descobrint tot un món de sabiesa, inclòs el regal del primer llibre: L'illa del tresor de Stevenson, fins al punt que cada dia comenta als seus familiars com li agrada el mestre perquè aprèn molt, i sobretot perquè "no pega". En un altre àmbit, hi ha un nen més gran del curs que es diu Roque, que el duu a descobrir què fan els homes i les dones, l'amor. Així va aprenent del mestre coses de la vida, i ell mateix gràcies a l'amic, descobrir altres misteris de la vida. Fins i tot ell, viu l'amor, gràcies a l'ajut del mestre, quan li regala una margarida, que vol ser una orquídia, emulant a un otorringo quan s'aparella, a una noia de la seva edat, que es banya mig nua al riu, i ella li fa un petó entre innocent i camí del món adult. Tot va bé, fins que arriben allà, a Galícia els falangistes, i com van enduent-se a tots els republicants. La mare del noi, crema qualsevol diari o llibre del marit/pare del nen que indiqui la seva autèntica ideologia, amb els plors i la rendició d'el pare. Quan surten al carrer per veure com s'enduen a tots els "rojos", la mare insta a cridar paraules com: "rojos", traïdores... etc. a tots els que van en fila i exposats i puguen al camió de la mort, l'últim el mestre Gregorio, davant de Moncho que comença a descobrir un altre món, i segueix el camió on se l'enduen tirant pedres, però repetint "otorrino". I la qüestió és com viu aquell moment i la tristesa que ens produeix als adults veure com un MESTRE és empresonat simplement per les seves idees. Una obra plena de poesia, que combina harmònicament amb la memòria històrica d'uns fets reals que formen part del nostre passat, i amb l'aprenentatge d'un nen, que al principi és innocent, i que quan veu aquells homes, i al seu mestre dalt del camió, descobreix que viu en un món diferent i gens innocent.