L'apunt de teatre: El Nom


L'any 2003 Jordi Galceran ens sorpenia amb el Mètode Grönholm, una obra amb pocs personatges, un argument aparentment senzill, que barreja humor amb tragèdia, i amb fets de la realitat, d'una realitat inventada però que no deixa de ser versemblant. El cert, és que Galceran ha anat creant un tipus de dramatúrgia orginal, però que no és d'aquelles obres d'humor per a distreure, sinó que l'espectador/a cap al final de l'obra se'n va amb una sèrie de dubtes, opinions sobre els temes plantejats. Enguany, Galceran ha portat una peça al Teatre Goya Codorniu, gran teatre de Barcelona del nostre apreciadíssim Josep M. Pou, titulada El Nom. Abans que s'alci el telò, ja et preguntes perquè es titula El Nom, i tot seguit se sent una veu en off, que fa de narrador introduint l'obra, i una breu descripció de cada personatge. Un recurs que s'ha utilitzat des de sempre al teatre, cosa que demostra que l'autor combina elements novedosos amb alguns de la tradició teatral com el d'iniciar i acabar l'acció amb un narrador que guia a l'espectador des del principi fins al final. I després de començar l'obra et preguntes, què passaria si un personatge, Vicenç, decidís posar-li al fill que espera amb l'Anna, Adolf (amb pronunciació holandesa)? Doncs aquest simple gest, provoca una discussió entre ell i el Pere, professor de literatura i llengua francesa, doctorat, que treballa a la universitat, i estudia a Montaigne. L'un diu que posar el nom d'Adolf, no ha de suposar cap catàstrofe social, l'altre opina: que és abominable posar-li a una criatura el nom d'un dictador. I entremig de diàlegs plens d'humor, ironia i sarcasme, es planteja una qüestió que sembla trivial però que a 'espectador/a ja li fa barrinar el cap. Així l'acció consisteix en una reunió familiar que sembla tranquil·la i convencionalment feliç, però tot és una disfressa. La Isabel, dona d'en Pere, és una professora d'institut que també és mestressa de casa, s'ocupa dels fills, i del marit. L'Anna és una dona holandesa que porta una criatura a la panxa del Vicenç, un triomfador en tots els sentits, que ha sigut la nineta dels ulls tant de la mare com del pare. I en Claudi, un músic que toca el trombó en una Orquesta Simfònica senzilla, i a qui Vicenç, li atribueix un mal nom ple de sentit. Així doncs, el que semblava una reunió agradable es converteix en una explosió de veritats els uns cap als altres, i el final no us el diré per si algú encara és a temps d'agafar una entrada i gaudir d'una bona obra de teatre.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

El poema del mes: Cambra de Tardor"