Imatge extreta de la pàgina web http://www.eldiario.es
El passat dissabte 12 de gener, des del menjador vaig sentir una veu en off radiofònica que anunciava la mort d'Anna Lizaran. En aquell moment, em vaig quedar petrificada, no m'ho podia creure. Normalment, quan anuncien la mort d'alguna persona pública em sap greu però penso que és llei de vida. Però aquesta vegada em va suposar un "shock". Primer perquè sempre havia vist aquesta actriu amb molta vitalitat. Segon perquè la mort va ser sobtada, i tercer perquè l'he vist actuar tantes vegades, que encara que no la conegués personalment, era com si ella formés part del meu "món". El cap de setmana del seu adéu, ja volia fer un escrit en record d'ella, però la pena que sentia i sento és tan immensa que era incapaç de posar-me davant de l'ordinador i escriure res. Fins i tot, no era capaç de veure i escoltar a les notícies, com els qui la coneixien i l'estimen parlaven d'ella a les portes del tanatori. Tot i així, arran de la seva mort se'm planteja una pregunta. Què voleu qui faci,?Sóc dubtosa de mena! Quan un personatge públic es mor, als mitjans de comunicació sempre parlen de qui era, com era, de tot el què va fer en vida. I la pregunta és: per què em fa l'efecte que es valora a un personatge públic quan es mor que en vida? Vull dir que en aquests dies, hem conegut més la figura i la tasca cultural d'Anna Lizaran que quan estigué amb vida. I no és l'únic cas, jo opino, que s'hauria de canviar el ritual. Vull dir que hauríem de sentir als mitjans com les persones públiques dedicades a mantenir viva la cultura desenvolupen la seva tasca dia a dia, i no haguem d'esperar que ens deixin per sentir-ho, per conèixer-ho. Només cal veure els homenatges blocaires que hem fet, que demostren que sembla que valorem més els morts que els vius. Hi hauria d'haver un equilibri, sense deixar de recordar i apreciar els que se'n van, però coneixent i apreciant els qui encara hi són.
4 comentaris:
És així i hi ha moltes grans actrius de l'època a l'atur o perdent el temps en infumables telesèries.
tens raó és penós que quan algú es mor els diaris, la xarxa i els mitjans de comunicació s'hi bolquen , tanmateix en el cas de la Lizaran val a dir que em vaig quedar impactada....hem de fer cas als qui queden vius cert però tampoc està renyit en lloar i recordar els desapareguts...l'equilibri és compelxe
Sí, Júlia és així!
Elfreelang en cap moment no he dit que no poguem lloar i recordar els desapareguts. Jo ja parlo al final del post del fet que "Hi ha d'haver un equilibri".
També sol passar que d'algunes persones, quan són vives se'n parla molt, fins i tot massa i un cop mortes queden en l'oblit. Certament, no hi ha un equilibri. N'hi ha, com la Lizaran, de qui caldria parlar-ne en vida i recordar-les després de mortes.
Publica un comentari a l'entrada