Reflexions en veu alta: 123.000 pel comissari de l'Any Espriu

-

Cada any, la Generalitat i les institucions culturals inauguren l'any d'un/a escriptor/a. Com tots sabem, enguany està dedicat al centenari, entre d'altres, a l'autor creador de mites com SINERA o SEPHARAD, és a dir, Salvador Espriu. Fa dies que als mitjans sona la notícia que el comissari d'aquest esdeveniment cultural anual, en Xavier Bru de Sala, ha estat recompensat per l'Any Espriu amb la xifra de 123.000 euros. Bé, aquí se'm genera una qüestió: És normal que un comissari d'un esdeveniment rebi aquesta xifra?És clar que no poso en dubte que les persones que treballen per la cultura no es mereixin una recompensa. Ara bé,  tenint en compte, "la crisi" que arriba fins als llindars de la cultura, se sap  que 'ha retallat el pressupost per a les institucions culturals. Així com també, el fet que els mitjans públics com TV3 estan en perill de ser privatitzats; i encara més sembla que no hi hagi pressupost per a l'educació pública, etc. Llavors em pregunto: hem oblidat què és bàsic per als ciutadans en qüestions culturals? I si resulta que la cultura s'està mercantilitzant? fet que  contrastaria amb la realitat social i cultural que vivim, perquè molts han de buscar-se la vida com poden per dur a terme  els seus projectes culturals:  músics, pintors, escriptors... Així doncs, caldria reflexionar sobre com volem que sigui la nostra cultura.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació