L'any 1400 va començar a Europa un període de canvi, que va afavorir moviments artístics com el Renaixement i el posterior Neoclassicisme, als Països Catalans, si em permeteu aquesta nomenclatura, la llengua cullta i oficial va anar perdent prestigi, gràcies a la monarquia castellana que va anar arraconant i minvant la llengua catalana. A finals del segle XVIII i principis del XIX se succeeixen els fets de la Revolució Francesa, on els francesos tenen la llengua com part de la seva identitat. I això va afavorir la Renaixença, la recuperació de la llengua culta i també "el naixement" d'autors com Verdaguer, Guimerà i Oller. Despés de la Guerra Civil, molts escriptors/res que formaven part del bàndol dels no vencedors, van haver d'exiliar-se, exiliar-se interiorment com Salvador Espriu, o van ser empresonats i/o afusellats no només per ser catalans sinó per tenir la seva ideologia. Al segle XX, vingué en Pompeu Fabra qui va iniciar la normalització lingüística del català, i això en certa manera va propiciar una llei de normalització tant a Catalunya, com a les Illes Baleras, com al País Valencià. Quan una llengua ha patit tantes agressions per part de monarquies i governs "cacics" ha de tenir un suport legal, com la llei de política lingüística. Sembla que amb això no n'hi ha prou, perquè amb l'aprovació de la llei "d'educació", sigui dit entre cometes i amb ironia, vol aniquil·lar el català. Crec que la llengua catalana hauria de ser patrimoni de la humanitat, perquè és una llengua amb uns origens i amb tota una sèrie d'intel·lectuals, escriptors/res, pintors/res, músics, etc. que han donat vida pròpia a les nostres paraules, les que va normalitzar Fabra en el seu moment, i que avui són nostres.
Comentaris
Pons007, Molt Bé!