Vés al contingut principal

L'Editorial d'octubre: Presses



Abans que les agulles corrin, els nostres peus ja llisquen per l'asfalt. Els cotxes assalten les zebres de ciment, i no hi ha ningú que s'aturi a olorar l'olor de la tardor. Els humans ens deixem arrossegar per les presses, avançant-nos a Kronos, ignorant que ell ja ens marca el pas. Caiem en l'oblit, l'oblit del mirall, de les veus que ens parlen a cau d'orella, de la música que ens acompanya pels passadissos del metro, del nostre propi alè. Temem la mà de Kronos, però les nostres mans ens empenyen més. Una veu de dins ens crida suaument, i ens diu: Carpe diem, Carpe... Diem, Diem...

Comentaris

Rafel ha dit…
Als passadissos del metro Kronos ens accelera els peus i la remor amaga la veu que ens diu Carpe Diem...
L'Arlequí ha dit…
Molt bona Rafel! M'encanta la teva creativitat i la teva constància al bloc/blog. Una abraçada i Carpe Diem...
M. Roser ha dit…
No he entès mai perquè tenim aquest neguit, que ens empeny a anar de pressa...Al cap i a la fi, l'horitzó on pretenem arribar, no es mou de lloc...
Petonets.