Des que tinc ús de raó, quan em venia al cap el nom Miquel Martí i Pol, de seguida recordo un home afable, en una cadira de rodes, aparentment immòbil, ple de vitalitat i sempre amb un somriure als llavis. Tothom sembla ha llegit algun poema de Miquel Martí i Pol, però després d'un any de la seva absència humana, què en sabem d'ell? Realment, hem aprofundit en la seva poesia? Crec que aquests aniversaris ens fan adonar que potser encara tot just estem començant a copsar un món poètic, amb segell propi, d'un home d'una intensa força poètica. Quan perdem algú com ell, es crea un buit irrecuperable. Cada poeta, cada vers, cada estrofa esdevenen únics i universals , cosa que contribueix a construir el nostre viatge per la poesia, un indret, que ens mostren un camí que mai no té fi. Redescobrim-lo una mica més llegint un dels seus poemes, en el desè aniversari de la seva absència.
Estimada Marta
- [I]
- Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
- Vinc d'un estiu amb massa pluges,
- però duc foc a l'arrel de les ungles
- i no tinc cap sangtraït pels racons
- de la pell del record.
- Per l'abril farà anys del desgavell:
- set anys, cosits amb una agulla d'or
- a la sorra del temps,
- platges enllà perquè la mar els renti
- i el sol i el vent en facin diademes.
- Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
- la cambra closa, els grans silencis;
- de tot això só ric, i de més coses,
- però no em tempta la fredor del vidre
- i sobrevisc, aigües damunt del somni,
- tenaç com sempre.
- Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
Poema extret de
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/martipol.htm
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada