Nou període bloc Antaviana

-



Després d'un parèntesi necessari, ara tindré una mica més de temps, i podré reprendre l'activitat blocaire. Ja se sap que quan comença un nou any, és bo començar nous camins, i per què no, obrir un nou període al bloc Antaviana? Encara no sé cap on anirà, ni que escriuré, però sí sé que l'essencial, que és la literatura, i en definitiva, la cultura, és el que mai no us faltarà. Així que espero que aviat, tindré idees per encetar aquest nou període, i espero que continueu a l'altra banda, com sempre, llegint i comentant el que pugui escriure i compartir amb vosaltres.

Comentaris

  1. Anònim1 de febrer del 2016, a les 12:43

    Jo que m’havia fet la il•lusió que plegave :P

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls1 de febrer del 2016, a les 12:46

    Jo mai no vaig dir que plegava, vaig dir que feia un parèntesi.

    ResponElimina
  3. Garbí241 de febrer del 2016, a les 21:54

    tu inventa que nosaltres si podem seguirem...que estem faltats d'inspiració

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls4 de febrer del 2016, a les 13:52

    Moltes gràcies Joan! A poc a poc, anirem inventant!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació