diumenge, 7 de febrer de 2016

Llegim Poesia: "La ginesta" de Joan Maragall





Fa un temps vaig demanar que féssiu suggeriments per a noves iniciatives i/o nous posts. I algú de vosaltres va dir que podríem llegir i comentar poemes. Cada mes posaré un poema 
i qui vulgui que digui què interpreta o què li suggereix aquell poema.  Per encetar aquesta nova iniciativa, comencem amb el poema "La ginesta" de Joan Maragall. 


LA GINESTA
La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

Què interpreteu, què us suggereixen 

aquests versos?

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

La reivindicació de l'efímer davant la immensitat perdurable del mar.

Roser Caño Valls ha dit...

Molt bonica la interpretació, Helena! Moltes gràcies. Una abraçada!