"La universalitat i l'autenticitat de l'obra de Federico García Lorca, un cant a la llibertat": Introducció i primera part del grup "La Barraca"



Aquest és la primera part d'un treball final de l'assignatura "Cultura i mercat" dins del Màster d'Arts i Humanitats de la UOC. Es tracta d'una investigació sobre l'autenticitat i font de creativitat i llibertat de l'obra de Federico García Lorca, per demostrar que hi ha persones dedicades a la cultura que no busquen mercantilitzar la seva obra.

1) Introducció cas, justificació tria Lorca, la Barraca i el grup Lauta (Santa Coloma)

Per a desenvolupar aquest treball de recerca, he triat dos casos que són d’una banda, el grup de teatre La Barraca, fundat i dirigit per Federico García Lorca, i de l’altra, el grup de teatre  Lauta, sorgit a Santa Coloma de Gramenet, ja que han representat obres de teatre de Lorca. El punt en comú de tots dos casos és la investigació sobre l’autenticitat de l’obra de Federico García Lorca, com a font de creativitat i llibertat. Lorca en la seva vida i obra cercava la llibertat, sentir-se lliure, però no li van deixar ser-ho, sinó que li van tallar les ales. Tot i això, la seva obra perdura i perdurarà en el temps precisament perquè té aquesta autenticitat, i esdevé universal. 

Pel que fa a les tècniques de recerca escollides per tal d’investigar aquests dos casos esmentat són:

-la recerca bibliogràfica de l’obra de Lorca i


-l’entrevista a una persona que és membre del grup de teatre Lauta de Santa Coloma de Gramenet.


2. L’autenticitat moderna de Lorca a través del grup de teatre La Barraca

L’autenticitat moderna de Federico García Lorca apareix en la seva obra, ja que cerca la modernitat estètica, però sense renunciar al seu “jo” i a la gent de les capes més desafavorides de la societat.
Segons Luís Sáenz de la Calzada, referint-se a la representació La vida es sueño de Calderón de la Barca, en la plaça d’un poble:[1]

 A la gente senzilla, sin letras, le gustaba el teatro, y le gustaba aunque se hallara marginado de su ámbito de información, de su mundo perfeceptible.

A La Barraca hi havia una fusió entre tradició i vanguardia; poble i modernitat, això vol dir que es va crear una simbiosi entre l’innovador i l’antic, fusionat que culminava en un teatre popular. Un concepte modern que movia els propòsits de La Barraca,  és el de posar en escena els clàssics espanyols, com a educadors del gust popular, produint-se una interacció entre el teatre del Siglo de Oro i el públic popular.

Per complir aquesta funció d’educar el gust popular, les representacions de La Barraca van ser gratuïtes per al poble i els seus components prestaven els seus serveis gratuïtament. La UFEH es feia càrrec de les despeses, perquè la subvenció del govern de la República era de cent mil pessetes anuals.
En una entrevista de 1934, el poeta declarava això[2]:

Nuestro público los verdaderos captadores del arte teatral, están en los dos extremos: las clases cultas, universitarias o de formación intel·lectual o artística espontánea, y el pueblo, el pueblo más pobre y más rudo, incontaminada, virgen terreno fértil a todos los estremicimientos del dolor y a todos los giros de la gracia.

Federico García Lorca estava sempre molt preocupat per la situació del públic en el teatre. Això demostra el fet que una de les obres més avantguardistes i complexes de Lorca es titulava així: El público, i potser va ser una de les obres que més transcendència va tenir de cara al teatre contemporani.

L’obra de Federico García Lorca fa una fusió entre “l’alta cultura”, per exemple, obres de teatre del Siglo de Oro espanyol i “la cultura comuna” (Willis) que es caracteritza perquè l’estètica és en la creativitat dins la quotidianitat.

El poeta li dóna molta importància a la funció de l’artista dins la societat, però considera que l’art no és només un gaudi estètic d’una minoria sinó que l’art ha de servir per ensenyar i conscienciar. 

Aquesta preocupació per allò social s’insereix en una tendència que inclou els artistes i poetes de la seva generació, influïts pel sentit de la llibertat, heretat dels escriptors medievals i que arriba al segle XIX i XX. Aquesta inquietud humana de Lorca per als més dèbils, en una societat molt desigual, el va portar a impulsar ideològicament el grup La Barraca,  en la qual explicava què és el teatre i posava en pràctica les obres clàssiques del seu projecte cultural sobre el qual ell opinava així[3]:

¿Los versos? No se suspenden. Lo que pasa es que ahora andamos a vueltas con los versos de Calderón, de Cervantes y de Lope de Rueda. Los sacamos del fondo de las bibliotecas, se los arrebatamos a los eruditos, los devolvemos a la luz del sol, y al aire libre de los pueblos; y si viera usted que preciosos resultan.



[1] L. Sáenz de la Calzada. La Barraca teatro universitario. Edición Amigos de la Residencia de Estudiantes y Fundación Sierra Pambley. 1998. Madrid. Pàgina 78.
[2] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 29-30.
[3] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 35.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies