dimarts, 16 d’agost de 2016

"La universalitat i l'autenticitat de l'obra de Federico García Lorca, un cant a la llibertat": El grup "La Barraca"




Federico García Lorca va estar a la Universitat de Columbia de Nova York, entre 1929 i 1930. Precisament, justament després d’haver-se produït “el crack del 29”. Això va inspirar la seva obra Poeta en Nueva York, escrita entre el 1929-30. A continuació, va fer un viatge a Cuba, on va viure durant tres mesos. La llavor de la seva dedicació a La Barraca  també la podem trobar en aquests fets, allà va descobrir la cultura dels negres i dels marginats: gitanos, jueus, etc.
El poeta Pablo Neruda va dedicar unes paraules a Lorca en un homenatge després de la seva mort, que fan referència a La Barraca, definint-la així[1]:

Por el medio de la tremenda fantástica pobreza del campesino espanyol que aún yo he visto vivir en cavernas y alimentarse de hierbas y reptiles, pasaba este torbellino mágico de poesia llevando entre los sueños de los viejos poetas los granos de pólvora en insatisfacción de la cultura.

Segons Collin Campbell, també trobem la definició de màgia en alguns moviments contemporanis, definida com la capacitat per alterar-se a un mateix i el seu entorn mitjançant únicament d’actituds pensaments i emocions. Aquest efecte màgic el trobem doncs a la literatura i el teatre, tant en el modernisme com en el postmodernisme.

La màgia en el teatre de La Barraca tenia un component molt important d’innovació.  Les obres clàssiques les va posar en escena de forma innovadora, seguint els moviments artístics i pictòrics de l’època, per exemple, el cubisme, el surrealisme i va comptar, en un moment donat, amb la col·laboració de Salvador Dalí per als decorats. 
Ens podem preguntar quin efecte va preguntar aquesta simbiosi entre el classicisme i l’avantguardisme entre aquell públic tan popular al que es dirigia La Barraca. En la representació innovadora de La vida es sueño de Calderón de la Barca, Jorge Guillén explica que va succeir el següent:[2]  

En la plaza de un pueblo, a poco de començar la representación a cielo abierto,  se pone a llover implacablemente, bien cernido y menudo. Los actores se calan sobre las tablas, las mujeres, se echan las sayas por las cabezas, los hombres se encogen y se hacen compactos; el agua resbala; la representación sigue; nadie se ha movido.

La gent quedava impactada per la màgia d’aquest teatre.  Dins de l’ideari de Lorca que va saber infondre a La Barraca hi ha dos ideals:
-          
     Un ideal considera el públic pel qual La Barraca era una forma d’elevar el seu nivell cultural, que, després d’anys de dictadura de Primo Rivera (1923-1930) estava en un nivell molt baix. Podem entendre aquesta actitud com “la cultura comuna”, Willis, contraposada a “la cultura de masses” definida per Adorno.
-          
    Una forma de reinventar el teatre clàssic que ell considerava el millor i que havia caigut en la manca de criteri artístic. Per a Lorca, modernitzar l’escenografia, els decorats, el vestuari, és a dir, la posada en escena, era vital per elevar de nou el teatre clàssic del Siglo de Oro a la categoria de[3]:

En España casi no existe teatro moderno; las cosas que se representan suelen ser de propaganda y malas.

Al mateix temps, Lorca acusa als directors presents en el mercat de l’època de beneficiar-se personalment sense pensar en l’art per l’art; més inclinats a l’oportunisme que a l’autenticitat.
Una prova de l’autenticitat de Federico García Lorca és el fet que es va negar a usar el grup teatral La Barraca  per a representar les seves pròpies obres. Precisament, coincidint amb els anys de dedicació a La Barraca, va escriure Yerma que es va representar als teatres dins dels circuits habituals del mercat.

La singularitat de l’obra de Lorca i la seva legitimitat de la dedicació a la labor de La Barraca no hauria estat possible sense l’esperit renovador de “la generació del 27” que també va tenir el seu correlat a Catalunya amb el poeta Joan Salvat-Papasseit, el pintor i il·lustrador Barradas de l’Hospitalet de Llobregat i el mateix Salvador Dalí. També el músic i compositor, Manuel de Falla col·laborà amb Lorca en la tasca de recerca sobre la música popular i l’elevació de la mateixa a obres artístiques musicals. L’afany d’aquests músics, juntament amb Felip Pedrell, Isaac Albéniz i Enric Granados, era defugir del què ells anomenaven “folklorisme”. Buscaven, i ho van aconseguir, les arrels de la música popular per elevar-la a la categoria de música clàssica. Falla col·laborà musicalment amb Lorca per a les obres representades a La Barraca.





[1] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 38-39.
[2] L. Sáenz de la Calzada. La Barraca teatre universitario. Edita Amigos de la Residencia de Estudiantes y Fundación Sierra Pambley. 1998. Pàgina 78.
[3] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 51.