Relflexions en veu alta: Bob Dylan, Premi Nobel de literatura 2016

-
Enguany, el cantant Bob Dylan ha estat guardonat amb el Premi Nobel de literatura 2016. En els dies posteriors, a les xarxes socials va aparèixer un debat, en què hi havia dues posicions: els qui consideren que Dylan és un poeta a través de les seves cançons i per tant, és mereixedor d'aquest Premi, i aquells qui consideren que el cantant no hauria d'haver estat el gualardonat. De fet, Bob Dylan no és només cantant, és un cantautor, ell és qui crea les lletres de les seves cançons, unes cançons plenes d'idees, emocions i pensaments que podríem relacionar amb la poesia. Qui no ha escoltat la famosa "Blowing in the Wind"? Per tant, la meva reflexió és per què no pot ser gualardonat amb el Premi Nobel de literatura, un cantautor, que no només crea poesia sinó que canta poesia?

Comentaris

  1. Carme Rosanas12 de novembre del 2016, a les 18:33

    A mi m'ha agradat que li donessin, tant com m'hagués agradat també per Leonard Cohen.

    I amb molts anys de retard, crec que el cantautor que se'l mereixia sobradament pel seu domini de la llengua i sensibilitat poètica exquisida era Georges Brassens.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls12 de novembre del 2016, a les 19:28

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació