Curs d'iniciació a escriure teatre: El Monòleg








Una illa deserta. Hi ha arbres, flors, i ocells estranys volant per la zona. A prop de la ribera, hi ha un home d’una cinquantena d’anys, amb els cabells i la barba llargs, de color marró amb tons griosos. Mira el mar contínuament en silenci, un mar immens,solitari, aspre, té una mirada trista, els ulls blaus ploren, i pel seu rostre una mica demacrat, li regalimen algunes llàgrimes. Vesteix amb una túnica blanca vella i arrugada, camina descalç.


A: Fa tant de temps que sóc fora del meu món. Ja no recordo com era jo allà d’on vinc.  Ella, la més poderosa de tots, m’ha dut per terres inhòspites i amb gent hostil, però en cap d’aquests indrets no hi erets tu. Tu que m’has vist créixer, riure i sanglotar...  Ara ets tan lluny de mi. Et somnio, i dibuixo el teu rostre: els teus ulls verds, la teva pàl.lida cara, els teus cabells d’or i el teu somriure inabastable.  Ai, de mi, no sóc qui tu creies, no sóc l’home de qui et vas enamorar. (Silenci). No recordo quan va ser,però en un dels viatges, vaig anar a parar a una altra illa, immensa, deserta... i allà estava ella. No sé si era presoner d’ella per algun beuratge màgic, o va ser la dolçor i vitalitat d’ella.  Aquella nit em vaig convertir en un home menyspreable i odiós. Sí, odiós. No mereixo la teva compassió...  I el nostre fill. Recordo que abans d’anar-me’n tot just donava les seves primeres passes, vacil.lant i caient una vegada i una altra. Han passat vint anys. Com és ara? Segur que tu li ho has ensenyat tot, i jo m’ho perdut tot; ho he perdut tot. Ho sé, qualsevol paraula pot semblar una banalitat, una falsa excusa per no reconèixer la meva falta de responsabilitat.   Les primeres nits en què tu i jo ens estimàvem, el desig ens embolcallava,  només hi érem tu i jo. I ara sóc en aquesta illa solitària i plena de perills. Encara no sé si tornaré viu, no sé si podré tornar a besar els teus llavis,  molsuts, de color carmesí, que em tornen boig.  Sí, sí, em diràs que no pots creure en les meves paraules quan t’he traït amb ella. Em vaig deixar portar sense pensar, i aquella nit vaig somniar-te i em vaig sentir una rata. (Silenci).  Vull sortir d’aquí, vull tornar amb tu i suplicar el teu perdó. Sé que sona miserable, miserable. Tu mai no ho hauries fet. L’home que vas conèixer ha envellit, i ha deixat una part teva en el cos d’aquella nimfa. Una part de mi era teva,  encara és teva. Els segons són eterns, i sento que et perdo, cada dia que passa et perdo una mica més. (Silenci) La penitència del meu error ja l’estic pagant ara que no et tinc al meu abast. No sé encara com ho faré, però tornaré. Espera’m una mica més, si us plau, Penèlope, espera’m.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

4t Aniversari bloc Antaviana: Inventa