Reflexion en veu alta: "El maestro que prometió el mar", Perquè res ni ningú quedi mai més en l'oblit.

 

Atenció: No llegir, sinó voleu spòilers!

Ahir al vespre, l'Arlequí va anar a veure el film, El maetro que prometió el mar. Qui llegeixi aquest títol sense veure el tràiler, pot pensar que és únicment una història plena de poesia i tendresa. L'esmentada història se situa l'any 1936, poc abans de l'arribada del règim franquista, en un poble de Burgos. Allà un mestre català, Antoni Benaiges revoluciona el poble, quan desperta les ments dels nens i nenes amb la seva manera innovadora d'ensenyar. Feien quaderns amb impremta de diferents sabers i entre les diverses coses que els va ensenyar, els va prometre que els duria a veure el mar, i va aconseguir el permís de l'alcalde i de les famílies, però no ho va poder complir... 

És clar, que veure un film així, fa que t'imaginis quin pot ser el desenllaç. Però el guionista, Albert Val. ha adaptat aquesta història al cinema, de la mà del vilanoví Francesc Escribano, que és qui va escriure aquesta obra. Poques pel·lícules saben crear la catarsi com ho fa aquesta, la directora Patricia Font ha sabut fer entrar l'espectador/a en la història com un testimoni més des del moment, que el mestre posa al peu al poble i coneix a l'alcalde. Així doncs, haguem nascut l'any que haguem nascut, fem un exercici de memòria històrica, sent testimonis de primera fila, de la manera com el protagonista va acabar sense vida en un descampat, i que segons es diu al final del film, encara avui no se n'han trobat les restes. De vegades no pots plorar, del sentiment d'impotència i d'injustícia en veure com tot un grup de gent sota la mà d'un sol home, va llevar tantes vides innocents només perquè no defensaven les seves idees. Sí, sé que aquest post té un rere fons ideològic, però també humà i sobretot de defensa dels Drets Humans. El pitjor de tot és que no és una ficció, aquella història va ser real, i per això em causa tant dolor, i llàgrimes que encara que no surtin dels ulls, surten de dins.Però sí felicito des d'aquí, a tots i totes els qui han fet possible dur-la al cinema, perquè sapiguem i no oblidem què va passar en aquell període. 

Vull fer una especial menció per la persona que es posa rere el paper del mestre, Enric Auquer. Des del primer moment, es guanya als i a les espectadores, i tots/totes desitgem tenir un mestre com ell per no oblidar.

Avui dia, encara ara, se senten notícies de noms que s'estan descobrint en fosses comunes, i com encara n'hi ha molts més que encara ara no han estat identificats. Avui escric aquesta reflexió amb molta tristesa, però valoro tot el què s'està fent per la memòria històrica perquè res ni ningú quedi mai més en l'oblit.