Un dia de primavera, volant va arribar un rossinyol, petit, amb el cosset i les plomes grises, i el caparró de color taronja. L'ocell va aterrar en una branca, però estava tan distret que no es va adonar que a l'arbre d'enfront, dins d'un tronc hi havia un pit-roig, amb les plomes vermelles com el foc.
-Per què no cantes, rossinyol?
No se sentia res més que el so del riu.
El pit-roig no entenia què passava, sabia que un rossinyol mai deixava de cantar.
-Et passa alguna cosa, rossinyol?
Aleshores, el rossinyol va trencar el silenci.
Un dia em vaig enamorar d'una gavina, una gavina gran blanca i amb el bec poderós. Durant un temps, em posava al seu costat a cantar, i un dia, se'm va apropar. Durant uns dies, sempre estàvem abraçats, l'un a l'altre, i jo cantava sense parar. I un bon dia, li vaig dir que jo ja no l'estimava, i va marxar sense dir adéu. I ara ja no vull cantar més.
-Rossinyol, t'enamoraràs d'altres ocells, que un dia marxaran. Potser demà sortirà el sol, o potser plourà, i tu volaràs cel amunt, palpalnt els núvols amb les teves ales i sentint la brisa marina al teu bec. I és per això, que et dic: no deixis mai de cantar.
2 comentaris:
No deixis mai de fer poesia, interpreto jo.
Hola, Helena! Bona interpretació :D
Publica un comentari a l'entrada