Lluny de l'abisme

Veia com aquella noia havia caigut al buit, potser algú se n’adonaria que li havia passat alguna cosa. Mentre s’ho imaginava, sentia la brisa al seu rostre, i un brunzit d’una abella semblava música, i li recordava que el seu cor bategava, tot i que una part d’ella estava inerta després d’aquell dia en què tot va acabar. Davant dels seus ulls, evocava un gest, una mirada, una paraula, un somriure, el primer bes i ara tot quedava en un vestigi del que allò va ser un dia. Sentia que s’havia embolcallat com una eruga quan construeix el seu capoll, no volia mirar al seu voltant, només volia oblidar…Tornava a veure la imatge d’ella al buit, però com si hi haguéssin unes mans que l’aferraren, es mantenia dreta allà. I com si fos una adolescent, agafava una margarida groga i l’anava desfullant, fins que quedava nua. I aleshores somreia, una mena d’esperança copsava dins de les seves nines. I algunes veus li deien que els dies passarien, i un dia tot ho veuria com un bonic record que guardaria dins seu tancat amb pany i clau.