Darrerament, s'ha posat de moda fer pel·lícules sobre "true crime", és a dir, són trames basades en històries reals de crims. Personament, no veig quin sentit té remoure una tragèdia que ha succeït de debò, com tampoc veig que sigui quelcom que pugui considerar-se cultura. Clar que ara algú de vosaltres em pot preguntar, i què és cultura? Bé, el tema és que l'auge de relats de no ficció sobre morts violentes, per a mi genera una mena de sensacionalisme, que crec que és innecessari. En la meva opinió, prefereixo la narrativa de novel·la negre. Sí, és un gènere que també narra crims, cert, però, en una gran majoria dels casos, són invencions. I per a mi, encara que puguin ser escabrososos o de por, sempre em queda la idea de saber són ficció, i que per tant, només cal que entri dins de la trama i prou. Crec que la literatura és una manera d'evasió, que ens permet oblidar per uns instants el món real. En canvi, si t'endinses en un fet de no ficció d'un crim, esdevingut no gaire lluny, per a mi, això no és cap manera de fugir de la realitat, que és una de les moltes raons per les quals soc una enamorada de la literatura. Més aviat, em produeix esfereïment del món en què vivim. Per a mi, és molt més emocionant endinsar-me en una història que sigui la creació per part d'un/a/e autor/a/e; per a conèixer fets tràgics ja miro les notícies. Cada cosa té un espai, i la literatura és un espai per sentir, somniar, imaginar, plorar, sentir esfarrifança, riure... i oblidar per un moment on som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada