EXERCICI LITERARI: Diàleg teatral

 És la tarda. Interior d’un teatre, amb les butaques vermelles buides. Hi ha una porta d’entrada que la de l’espectador. A L’escenari, el teló està a dalt de tot. Al centre de l’escena, hi ha un home d’una cinquantena d’anys d’ulls foscos i petits, no gaire alt, vestit amb una camisa blanca i uns pantalons negres, i un barret de copa que li tapa els pocs cabells grisos que té. A l’escenari hi ha diversos artilugis de màgia: anelles, una capsa tapada amb un drap de vellut, baralles de cartes, mocadors de colors... L’home assaja amb unes anelles. Al fons a l’esquerra hi ha un joc de miralls d’esquena al públic, només el poden veure els actors i el mag. En aquell moment, Sofia, la directora del teatre Pinotxo, una dona d’una trentena d’anys, de mitjana alçada, cabells pèl-rojos llargs i arrissats, i ulls color de mar, vestida amb un vestit de color turquesa, i unes sabates de saló de poc taló es mira l’assaig del mag Luiggi Sabatini.

Sofia: - Bon dia Luiggi! Tens algun truc nou per la funció d’avui? (Somriu encandilada).

(Ell que estava absort amb el truc de les monedes, es gira i mira a Sofia)

-Luiggi: Bon dia Sofia! Sí sí, tinc molts trucs nous. Ji ji ji. Ja ho veuràs, preciosa! 

(Ell continua assajant el truc i torna a l’estat absort)

Sofia a través d’un dels miralls pot entreveure la porta del camerino del mag, oberta de bat a bat. A l’interior, hi ha un tocador amb un mirall gran i amb bombetes enceses, i un televisor antic que està encès. Damunt la taula, hi ha una maleta de maquillatge, i pintes. Al costat, hi ha un penjador amb roba elegant, i també hi ha diferents jocs de màgia. En aquell moment, estan donant les notícies de les 8 i ella escolta perfectament una veu en off d’home que fa dos anys que el mag Luiggi Sabatini es va morir d’un accident de cotxe, i feien actes commemoratius. Es veu el rostre del mag desaparegut, un home més aviat alt, amb la pell morena, ros tenyit, d’ulls clars, i un somriure impecable. Vestia de sport amb roba cara. Sofia va obrir uns ulls com dues taronges. Aleshores dubtosa es va dirigir a l’home que tenia allà al davant assajant per a un públic inexistent.

Sofia: -Luiggi, perdona d’on dius que vas venir?

Luiggi torna del seu estat ensimismament li cauen les anelles a terra i es queda estupefacte amb la pregunta. Es fa un silenci. 

Luiggi: -Sofia, perdona no t’havia sentit estava tan concentrat. Què deies?

Sofia: (A part) A veure si seràs capaç de dir-m’ho, carellot! (A ell) De quina part d’Itàlia em vas dir que venies?

Luiggi: -Ah, doncs del nord de Nàpols. Allà vaig créixer. Ji ji Quin interès tan sobtat pels meus orígens, Sofia! Tu ja ho saps tot de mi. (Riu cercant inútilment complicitat en els seus ulls).

Sofia: -Sí tinc molt interès en els teus orígens. Per cert, per ser italià parles molt bé el català, i de fet, mai t’he sentit dir res en italià, tret de les paraules que sabem tots. 

Luiggi: (Riu, i cada vegada està més nerviós, es neteja la suor amb un mocador de tela que té en una butxaca de la camisa.) -Sí, és que vaig venir de ben petit, quan tenia 4 anyets, i vaig aprendre català a l’escola, i és possible que algunes paraules italianes se m’hagin oblidat. 

Sofia: -Vas aprendre català, quan no s’ensenyava català a les escoles? Com t’ho vas fer? (Riu irònicament)

Luiggi: -Bé, a l’escola no, vaig ser autodidacte, vaig llegir molts llibres en català. Je je.

Sofia:-Ah sí? Caram! Sí que ets llest! (Silenci).Per cert, sabies que acaben de dir a les notícies que ets mort?

Luiggi es queda petrificat sense paraules, buscant una porta per on fugir, però la por i la covardia el tenen atrapat.

Luiggi: -Que sóc mort? Quina mena de broma és aquesta? (Riu esperpènticament).

Sofia:- Els miralls mostren més del que veiem, i he pogut veure una notícia que deia que Luiggi Sabatini és mort des de fa dos anys. Què me’n dius d’això? 

Luiggi: -Bé,m’has descobert. Jo no sóc el mag Luiggi Sabatini. Ell va morir, jo, només vaig agafar el nom. Res més. Ell ja no el necessitarà.

Sofia: -T’hauries d’haver dedicat a fer d’actor!  Tot aquest temps t’has fet passar per un mort. I només se t’acut dir aquesta excusa tan estúpida?

Luiggi: -Sofia, tu i jo ja ens coneixem, eh, dona! Ara no facis un drama d’això.

Sofia: -Tu i jo ens coneixem? No, no ho crec, de fet no sé qui ets ni que fas al meu teatre. És més, avui t’acomiado. No soporto els farsants!  Segur que trobaré un altre mag a internet.

Luiggi: -Dona, no t’ho agafis tan a pit,  i si en parlem sopant i amb un bon vinet, eh?

Sofia: -Deixa la teva faceta seductora, Lu... com et diguis.  Tu avui reculls els trastets i al carrer.

(Es fa un silenci, ell la mira cercant compassió, ella ni se’l mira, i en aquell moment per la porta d’entrada del públic entra Franc,un noi d’una quarantena d’anys, ni alt ni vaig, d’ulls verds, i cabells foscos  vestit amb un polo de segona mà i uns texans gastats. Camina decidit cap a l’escenari on hi ha els dos personatges, puja per les escales de la dreta i s’apropa al fals mag).

Franc:  -Bona tarda, Sofia. No et crequis cap paraula seva! Aquest home que tens aquí està buscat per la policia des de fa dos anys. Es diu Manel Gómez i és un estafador, va estafar a gent gran d’un casal i es va embutxacar uns quants milionets. T’he enxampat bergant! Demà al matí, sí que et faràs famós als diaris (riu irònicament). 

Sofia: -Trucs sí que en feies sí! Vés en compte que la fama no et pugi al cap!.

Franc: -Sofia vols anar a fer una cervesa? T’explicaré tota la història d’aquest paio. 

Sofia: M’encantarà. Anem. Abans de marxar, no t’oblidis de deixar nét el teu camerino. Luiggi, ai perdó Manel. 

Franc i Sofia se’n van tots dos rient i desapareixen, el fals mag cau rendit a l’escenari com mort.