Es preguntava on havia anat a parar l'estiu... Tancava els ulls, i tornava a ser allà, on va oblidar les agulles del rellotge. Un cop més redibuixava les ones tenyides pel cel, i sentia els raigs de sol traspassar el seu barret de palla. I es tornava a preguntar on van fugir els dies en què no parava de somriure, ignorant la mà de Kronos. Nits en què tornava a resseguir, amb el dit a la sorra, els ulls d'aquell cambrer anònim, que no tornaria a veure. Quantes probabilitats hi havia de tornar-lo a trobar a la seva ciutat, es preguntava. I aleshores seguia el vol d'una munió d'ocells i s'imaginava que l'estiu va fugir, com ells, volant cel enllà, sense mirar enrere. Tornava a tancar els ulls, i una veu li deia: "somnia, que somniaràs en el proper, i allà tornaràs a volar com els ocells.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada