Els dies d'estiu són com orenetes que emigren cap al sud a l'hivern, però ja no tornen. Enllà, en algun racó de la memòria, s'eternitzen els esmorzars, els sopars davant del mar, oblidant els horaris... Tanco els ulls, i soc al Passeig Lluís de l'Escala, on hi ha el Monument de la Cobla. Redibuixo instants sense presses, de mudar-se amb vestits estiuencs, agraint la mica de brisa, per aixoplugar-se la calor sufocant. Enllà queden el barret de palla i la crema per protegir-se dels raigs del sol. A la llunyania romanen l'esguard i el somriure d'un cambrer anònim d'ulls suggerents. Allà perviuen els viatges amb el trenet turístic per desplaçar-me d'una banda a l'altra, bandejant el sol i la calor. I ara resten les fotografies que han immortatlitzat l'estiu, somniant en el proper...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada