Sentia milers de gotes regalimant pel seu rostre. Escoltava el tintineig de les gotes a ritme com si fos una peça de música. Era com si en aquell instant, Kronos hagués aturat el rellotge de sorra i tot estigués en silenci; només existien ella i la pluja, com si fessin una dansa. Sentia els seus cabells humits per les llàgrimes i pressentia el pessigolleig pels seus flocs, pel nas, per les galtes, pels llavis... I aleshores, li venia a la ment, aquella tarda plujosa d'estiu en un cafè de Florència, on l'havia vist a ell, l'home misteriós que potser es deia Paolo o Luca, tenia els cabells negres humits, i ella no podia parar de mirar-lo com si fos un miratge en un oasi. I de nou tornà en si, abraçant a la pluja.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada