Es mirava aquell sostre de vidre amb por, i una veu li deia: trenca'l, trenca'l, sense por. Ella però no gosava fer-ho... S'imaginava que el vidre li tallaria la pell, i la sang brollaria. Recordava les veus que li repetien: tu no n'ets capaç. S'hi mirava al reflex, i començava a reconèixer els seus ulls, i el seu rostre pàl·lid. La veu li tornava a dir: trenca'l sostre, ja! Aleshores se li va presentar una mena d'imatge d'ell, que somreia d'una manera maliciosa, i fou llavors quan la seva mà esquerra, sense pensar-s'ho gaire, va trencar aquella presó i els vidres es van ebossinar en milions de trossets; i un de petit li va fer un petit tall a la cara, el tall era el record de l'instant immortaltizat. Ignorava com seria el seu futur, però es deia a si mateixa: No hi pensis, ara ja l'has trencat, i ets lliure, lliure com un ocell.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada