La literatura i els correctors

-






Tothom sap que darrere d'un/a escriptor/a sempre hi ha un corrector. Perquè allò que deia el poeta Joan Maragall a la "Teoria de la paraula viva" d'escriure a raig no és ben bé del tot cert. Els escriptors/res primer escrivim un esborrany, després d'esborrar idees, i estripar alguns escrits. Després ve la tasca pacient del corrector que mira i remira pausadament aquell primer esborrany, cercant algunes incorreccions que se'ns han passat per alt. I tot i que, avui dia als processadors de textos tenim correctors automàtics, sempre és molt més acurada la feina d'un corrector. I no és gens fàcil perquè en poc temps, han de saber trobar aquestes incorreccions, i si cal utilitzar diccionaris per confirmar dubtes o hipòtesis de com s'escriu tal paraula, o si l'ús d'aquell mot és literari o no. Per tant, dedico aquest espai a lloar la feina acurada i indispensable dels correctors. És doncs amb la seva tasca que els escriptors/res arribem a crear un segon esborrany, és a dir, l'obra que arriba als lectors.

Comentaris

  1. Darabuc20 de gener del 2008, a les 8:53

    La llàstima es que, per molt que és una feina imprescindible, la majoria d'editorials tracten fatal els correctors: poc temps i menys diners encara.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls20 de gener del 2008, a les 9:13

    Sí Gonzalo de "Darabuc" és realment una llàstima que els correctors estiguin tan mal pagats i tan infravalorats. I crec que la seva tasca és important pels que ens dediquem a escriure. Benvingut al bloc.

    ResponElimina
  3. Jordi Gonzalez23 de gener del 2008, a les 17:17

    Tanmateix els passa als traductors. Es escoltat gent coneguda dir que feien traduccions en aquest o aquell idioma ja que en savien una mica amb ajut d'un diccionari. Traduir correctament és quelcom més que això, gairebé es reescriure el llibre o el que sigui en altre llengua i en canvi ningú els valora.

    Nota: ni em dedico ni coneixo ningú que es dediqui a traduir simplement he trobat males traduccions i les he comparat.

    ResponElimina
  4. Anònim5 de març del 2010, a les 21:51

    Necessite ajuda. tinc obra literària acabada i em cal trobar un correct@ per a que s'encarregue òbviament de la correcció gramatical, lèxica, sintàctica, estilística...Es a dir una persona que tinga la competència lingüística per polir-me el test i deixar-lo en condicions de presentar-lo a un concurs o a una editorial.
    si em poguéreu orientar us quedaria molt agraïda. Per suposat demane un treball competent i remunerat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació