dissabte, 3 d’abril de 2021

I si...?

Sé que ara quan llegiu aquest post, pensareu que sóc una indecisa, ara tanco el blog, ara l'obro. Segurament, teniu raó. Vaig estar temps pensant que com que no tenia temps per a escriure, el millor era tancar aquesta etapa bloguera o blocaire, com preferiu. Darrerament, però he trobat a faltar poder tenir un espai on dedicar-me a parlar de cultura, d'iniciatives, d'obres de teatre, en fi d'allò que a l'Arlequí sempre li ha enamorat la literatura. Així que avui ell o ella, m'ha despertat i m'ha dit que ja n'hi havia prou de fer la mandrosa, i que tornés a obrir el seu Antaviana, que ell/ella volia que tots dos tornéssim a fer viure aquest espai. I no m'hi he pogut negar. Són d'aquelles coses que no et pots negar, perquè et queda un rau-rau a dins que et diu i si... ? I aquest i si...? Va acompanyat d'un i per què no?. Aquí ens teniu un altre cop, perquè encara que Facebook, Twitter, Instagram, Tik Tok, You Tube,  disculpeu si me'n deixo algun, el bloc o blog Antaviana torna a obrir les seves portes, a tothom i totdon qui vulgui entrar per llegir una miqueta allò que l'Arlequí i jo anirem escrivint a mesura que tinguem idees i coses per contar-vos. De moment, avui, us dono de nou la benvinguda, i espero que us apropeu per aquí sempre que vulgueu. L'Antaviana és casa de tots. I per a celebrar el retorn, no hi ha res millor que escoltar aquest himne, ideat pel gran Jaume Sisa. 




diumenge, 10 de gener de 2021

A reveure, ens trobem en una nova aventura

 


Enguany aquest bloc ja ha complert 14 anys, ja és adolescent. Després de rumiar-hi molt, finalment m'ha vingut al cap la idea que tot té un inici i un final. I és que per encetar nous projectes, cal tancar-ne d'altres que ja han arribat a la seva fi. No, no us entristiu, l'Arlequí, el meu alter ego, té un projecte que encara està pensant, que consistirà en fer podcasts sobre cultura, humanitats, art, història, literatura, universals però tot sempre en la meva llengua materna, el català,  perquè segueixo la premissa que deia Carles Riba, que deia que les persones ens expressem millor amb la llengua amb la que pensem. Us passo això sí les xarxes on em podreu trobar, i seguir els meus nous projectes: twitter @CanoRoser, FB: Roser Caño, Instagram: rosercanovalls. En més de1000 posts, l'Arlequí ha fet escrits propis, també ha fet entrevistes a gent molt interessant de la cultura, així com ha reflexionat sobre temes diversos relacionats amb les humanitats. I és per això, que jo, l'alter ego autèntic de l'Arlequí, us agraeixo la vostra fidelitat a aquest espai, que de fet és vostre i també el feu vosaltres tant si el llegiu en silenci, com si feu les vostres aportacions. Ens veiem aviat, si voleu, en la meva nova aventura, els podcasts. A reveure i sobretot, cuideu-vos molt.  I per acompanyar-nos en aquest comiat, escoltarem un cop més la millor cançó, Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa Una abraçada.


Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa - YouTube

dilluns, 7 de desembre de 2020

Improvisacions literàries 1 : L'ocell d'ales verdes i blaves

 






Era el darrer dia d'estiu. En poques hores, la rutina de setembre tornaria a la seva vida. Havia decidit entrar en aquell bar nou, a prop de la platja, que semblava de pel·lícula. Allà on l'havia vist per última vegada. Un rostre sense nom, uns ulls que ella dibuixava per les nits en silenci, escrivint una narració de ficció. De cop, va veure entrar aquell ocell de plomes blaves i verdes. Qui sap si aquell ocell era el senyal d'algun futur ple d'esperança.

dimarts, 24 de novembre de 2020

25 de novembre: Emprendre el vol sense por.

 

NI UNA MÉS!

NO A CAP VIOLÈNCIA DE CAP TIPUS, NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

No podia articular cap mot, sentia les ferides de les cicatrius que ningú podia veure. Es mirava al mirall, i podia veure aquell rostre marcat per la tristesa, les llàgrimes no vessades per la basarda de mostrar la pròpia vulnerabilitat. Després de veure's aquell senyal, que ja mai més s'esborraria de la seva memòria, va marcar un número, 016. Amb una veu tremolosa, finalment, va demanar ajuda. Ella no vol ser una víctima més, ara més que mai, vol sentir la vida dins seu, i les seves ales no estan mortes, simplement, estaven lligades, però fins i tot els lligams més forts, es poden trencar. I ella va trencar els lligams, i va emprendre el vol sense rumb, però sense por. 


diumenge, 22 de novembre de 2020

Feliç dia de la música

Avui és el dia de felicitar a tots i totes aquells que ens deleiten cada día amb la seva música, ja sigui tocant algun instrument, composant una lletra de cançó o cantant-la. Aprofito l'avinentesa per recomanar-vos un grup que potser ja coneixereu, però que he descobert que es diuen Stay Homas, que han composat, tocat i cantat cançons dedicades al confinament, que ens poden alegrar una mica aquest temps tan estrany, difícil i esquerp. I no tan sols això, sinó que a través de les seves lletres, ens poden arribar missatges que ens obrin una nova perspectiva vital, valorar les petites coses importants: com poder veure les amistats, tenir un amor que potser ens espera, o potser encara no coneixem, caminar pels carrers, i que fins i tot, un cop s'acabi aquest malson, potser ens atrevim a dir coses que abans potser no hauríem dit, vull dir, que cal reviure, o tornar a començar a viure i no deixar-nos véncer mai per la tristesa o la desesperança. Potser sona utopia, però simplement, jo mateixa lluito contra aquestes tenebres perquè tard o d'hora tot canvia i tot passa. Mentrestant, gaudim de la música, sigui la que sigui que us agradi, perquè hi ha gustos per a tots i totes. Feliç dia de la música i per celebrar-ho us comparteixo una versió diferent de "Paraules d'amor", cantada per Joan Manuel Serrat i Pablo Alboran.




diumenge, 25 d’octubre de 2020

Propera activitat cultural: Conferència virtual "La consciència de si mateixes i la seva autoestima en dues dones: Catherine i Aloma.

 


El proper dilluns 16 de novembre, hi haurà una conferència sota el títol: "La consciència de si mateixes i la seva autoestima en dues dones: Catherine de Jane Austen a L'abadia de Northanger i la protagonista de la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda. Serà a càrrec de les ponents, Marta Caño, Núria Valls i Roser Caño. La xerrada serà virtual, començarà a les 18:00h i està dins l'agenda d'activitats de l'AELC.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Improvisacions literàries: El bosc encantat (1a part)

 


Hi havia una vegada, una nena que es deia Marina, que tenia 10 anys, aquell dia havia anat a la biblioteca de la seva ciutat Santa Coloma de Gramenet.  Se li feia pesat haver de dur mascareta, però sabia que en temps de covid-19, no tenia més remei. Estava a la secció de llibres de misteri, i en va veure un que tenia aquesta imatge que veieu a la portada. Una nena va entrar en un bosc encantat... i de cop i volta, un vent molt fort es va endur la Marina cap a un indret ple d'arbres, fulles rogenques tardorals. Estava dins del llibre.


Continuarà....

dissabte, 19 de setembre de 2020

Silenci, comença la sessió: Big, i l'esperit de Peter Pan.


Comencem aquesta nova secció, dedicant el post a una pel·lícula de culte. A finals dels 80, molts de nosaltres vèiem per primera vegada Big, un film dirigit per Penny Marshall, on un noi de 13 anys troba una màquina màgica amb un bruixot d'ulls inquietants, al qual li demanava ser gran. L'endemà aquell adolescent es lleva convertit en un home de 30 anys, un home amb l'esperit de Peter Pan. Al principi, el protagonista es comporta com un nen amb un cos d'adult, però quan s'enamora de la protagonista comença a esdevenir adult, treballa, es mostra ocupat. En un moment donat, el seu amic de l'institut, li diu on pot trobar la màquina que el pot tornar al seu món, i després de donar-hi voltes, el noi decideix tornar-hi, deixant enrere l'altre món. I no podem oblidar, l'escena en què Tom Hanks encén la màquina en un lloc solitari, i l'elipsi que hi ha entre l'acció de demanar el desig i la descoberta de la noia del mateix a través de les paraules "desig concedit", una escena realment sublim. El cert és que quan la vaig veure per primer cop, em provocava tristesa que ell tornés a ser adolescent i deixés enrere la noia, però tornant-la a veure m'he adonat que el missatge del film és clar: només es pot ser nen una vegada, i després ja no podràs tornar a ser-ho. Així doncs, opino que Marshall mostra els avantatges i desavantatges dels dos móns: l'adult i el de l'infant/adolescent, que són sovint contraposats, però al cap i a la fi, t'adones que cadascú ha de viure segons l'edat que té en aquell precís instant, sense saltar-se etapes, ni voler tornar enrere. I el desellenaç ple de poesia: quan els dos adolescents amics, caminen amb les seves biciceletes, escoltant de fons aquella melodia que ben segur que a molts ens provoca una barreja de nostàlgia alegre. És una gran pel·lícula que ja forma part d'aquelles peces que per anys que passin mai no moriran, ja que l'aventura de créixer i viure les diferents etapes vitals és quelcom que sempre s'esdevé, encara que els temps canviïn. 

diumenge, 13 de setembre de 2020

Resiliència blocaire: L'Arlequí torna a la xarxa.

 


Lectors i lectores,

Després de molts anys, de vegades em plantejo si tancar o continuar amb aquest bloc. Avui he tornat a optar per la segona opció. En l'actualitat amb les xarxes com Facebook, Twitter, Instagram, Youtube, o Tik Tok, sembla que els blocs estiguin en període d'extinció, però què voleu que us digui, em resisteixo perquè sento que encara puc escriure idees, pensaments, opinons de llibres, etc.  I com a propòsit vull intentar escriure com a mínim un post a la setmana. Sí, sembla una utopia, però aquest cop, l'Arlequí vol tornar a escriure i vol que vosaltres escriviu aquí si ho voleu. Encara no sé si hi haurà noves seccions, o de què us parlaré, però sempre serà de i sobre cultura d'arreu del món, perquè al cap i a la fi, la cultura creix amb nosaltres, ens permet somniar i voler saber més. El filòsof Sócrates va dir un cop: "Només sé que no sé res". Doncs això, que volem saber més i compartir allò que no sabíem i descobrim ara. Així que sigueu de nou benvinguts i benvingudes, tant si sou lectors/res silenciosos/es com si decidiu deixar els vostres comentaris. Així doncs, fins aviat!

dimarts, 18 d’agost de 2020

Efemèrides: Federico García Lorca

 


Avui 18 d'agost es compleixen vuitanta-quatre anys de l'afusellament del poeta Federico García Lorca. Sí, d'aquell noi que va deixar tantíssims poemaris, i obres de teatre que estan dins del nostra memòria col·lectiva. Avui li dediquem aquest post amb un dels seus poemes:

Verde que te quiero verde
verde viento verdes ramas
el barco sobre la mar
el caballo en la montaña.

Verde, que yo te quiero verde.

Con la sombra en la cintura
ella sueña en la baranda
verdes carne, pelo verde
su cuerpo de fría plata.

Compadre quiero cambiar
mi caballo por tu casa
mi montura por tu espejo
mi cuchillo por tu manta.

Compadre vengo sangrando
desde los Puerta de Cabra
y si yo fuera mocito
este trato lo cerraba.

Poema original de Federico García Lorca:
Romance sonámbulo


Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas.

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.
¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.

-Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los puertos de Cabra.
-Si yo pudiera, mocito,
este trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
-Compadre, quiero morir,
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?
-Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
-Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
¡dejadme subir!, dejadme
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.

Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.
Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal
herían la madrugada.

Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
Los dos compadres subieron.
El largo viento dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.
-¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está tu niña amarga?
¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche se puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa
dejadme subir al menos
hasta las altas barandas.

Compadre, quiero morir,
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.

Compadre donde está dime,
donde está esa niña amarga
cuantas veces la esperé
cuantas veces la esperaba.

(1928)

dijous, 6 d’agost de 2020

Reflexions en veu alta: Moments difícils-Necessitem cultura.

Des del març d'enguany, estem vivint moments molt difícils a causa de la pandèmia del Covid-19. Malgrat tot, a tot arreu, els festivals de teatre estan obrint per al públic, i així també com diferents iniciatives culturals. Tot i que, no podem abaixar la guàrdia, i hem de ser curosos, amb nosaltres i els altres, la cultura no s'atura. Precisament ara necessitem la cultura més que mai, per alimentar-nos, per viatjar, somniar, i tenir l'esperança que un dia o un altre aquesta situació passarà. Així doncs, no deixeu de llegir, d'escriure, de visitar museus, d'anar al teatre, però sense oblidar les mesures d'higiene. 

dissabte, 20 de juny de 2020

Nou conte a Bubok: L'oracle de Sofia



Em fa molta il·lusió compartir aquesta notícia: aquest matí he publicat a la pàgina www.bubok.com un nou relat breu titulat "L'oracle de Sofia". 
https://www.bubok.es/libros/264434/LORACLE-DE-SOFIA 

És un llibre en pdf, i es pot descarregar de manera gratuïta. Si algú té curiositat per llegir-lo, només cal que el cerqui en la pàgina web citada.




divendres, 12 de juny de 2020

L'Article: Vivint morint Pau Donés i Maria Rosa Sardà





Aquesta setmana enmig d'un confinament pel Covid-19 i de la progressiva desescalada en la que estem immersos, dues personalitats de la cultura ens han deixat, i totes dues per la mateixa "maleïda" malaltia. A principis de setmana, va morir Pau Donés, cantant i integrant de la banda Jarabe de Palo, als 53 anys. Des del moment, que a ell li van diagnosticar la malaltia, ho va fer públic, fins i tot des de les xarxes socials, visibilitzant el càncer. El dijous va morir una altra figura catalana, Rosa Maria Sardà, als 78, qui també va fer pública la seva malaltia, i en un moment donat va anunciar que no volia seguir cap més tractament. És admirable com tant l'un com l'altra han viscut morint cada dia una mica més. Sé que aquest post és trist, però també ens mostra el coratge d'unes persones que han sigut atrapades "pel bitxo" i des d'aquell moment s'han dedicat a viure intensament, i sense desinflar-se interiorment. Em recorda també quan Carles Capdevila que ja fa morir fa uns anys, també va visibilitzar no només la malaltia, sinó que va fer tota una sèrie d'articles per parlar d'emocions, del dia a dia, etc. durant aquell període. M'admira de veritat perquè la seva actitud no morirà, i ens ensenya que passi el que passi em de continuar vivint, encara que cada dia poguem ser una mica més vells, o potser morim una mica més. Però no, no, no vull que penseu que els que estem vius, morim, no, simplement, hem d'aprendre d'aquest coratge i d'aquest tarannà positiu malgrat les maleïdes circumstàncies.  Les dues morts m'han colpit, especialment, la de la Rosa perquè ja feia anys que l'havia vist a la televisió, al teatre, al cinema, i és d'aquelles persones que encara que no la coneguessis en persona es fan estimar per tota la seva vàlua, i per tot el que ens han llegat a la cultura. En Pau ha deixat mitja vida penjada, buida, però la seva música no. La seva música ens continuarà parlant, i ens continuarà acompanyant, encara que ell no hi sigui de cos present.  A reveure, i no us oblidarem, perquè la cultura no mor ni hem de deixar que mori mai.