Antaviana 6.0

  Un matí es va mirar al mirall, i de sobte es va veure per primer cop, aquells ulls, aquell somriure, aquells cabells, i sorprenentment es va veure bonica.  En aquell instant, va recordar el conte de "l'Aneguet lleig" d'Handersen, com si ella fos el cigne que es descobreix a les aigües dolces. Es tornava a mirar, i per uns segons, es va pensar que somniava, i ai!, no estic somiant, soc bonica, es va dir a si mateixa. Li sonava estrany que aquelles paraules sortissin dels seus llavis, tantes vegades que defugia qualsevol espill, per por de veure aquella imatge que li feia engúnia. I ara, ara s'adonava que sempre havia sigut un cigne, però que no ho veia, perquè altres li havien dit que era l'aneguet lleig i s'ho havia cregut tant, que ara li semblava un miratge descobrir qui era.  I ara  comença a pensar que ha de deixar enere aquelles paraules buides que la ferien com sagetes.  Ara és més forta, i no vol que aquesta metzina la torni a la grisó mai més. (A

 

Veia com aquella noia havia caigut al buit, potser algú se n’adonaria que li havia passat alguna cosa. Mentre s’ho imaginava, sentia la brisa al seu rostre, i un brunzit d’una abella semblava música, i li recordava que el seu cor bategava, tot i que una part d’ella estava inerta després d’aquell dia en què tot va acabar. Davant dels seus ulls, evocava un gest, una mirada, una paraula, un somriure, el primer bes i ara tot quedava en un vestigi del que allò va ser un dia. Sentia que s’havia embolcallat com una eruga quan construeix el seu capoll, no volia mirar al seu voltant, només volia oblidar…Tornava a veure la imatge d’ella al buit, però com si hi haguéssin unes mans que l’aferraren, es mantenia dreta allà. I com si fos una adolescent, agafava una margarida groga i l’anava desfullant, fins que quedava nua. I aleshores somreia, una mena d’esperança copsava dins de les seves nines. I algunes veus li deien que els dies passarien, i un dia tot ho veuria com un bonic record que guardaria

Un dia de primavera, volant va arribar un rossinyol, petit, amb el cosset i les plomes grises, i el caparró de color taronja. L'ocell va aterrar en una branca, però estava tan distret que no es va adonar que a l'arbre d'enfront, dins d'un tronc hi havia un pit-roig, amb les plomes vermelles com el foc.  -Per què no cantes, rossinyol? No se sentia res més que el so del riu. El pit-roig no entenia què passava, sabia que un rossinyol mai deixava de cantar. -Et passa alguna cosa, rossinyol? Aleshores, el rossinyol va trencar el silenci. Un dia em vaig enamorar d'una gavina, una gavina gran blanca i amb el bec poderós. Durant un temps, em posava al seu costat a cantar, i un dia, se'm va apropar. Durant uns dies, sempre estàvem abraçats, l'un a l'altre, i jo cantava sense parar. I un bon dia, li vaig dir que jo ja no l'estimava, i va marxar sense dir adéu.  I ara ja no vull cantar més. -Rossinyol, t'enamoraràs d'altres ocells, que un dia marxaran.

  Nou espai per als podcast de l'Arlequí 3.0.  Per què no hi ha un dia mundial de la narrativa breu? https://riverside.fm/dashboard/studios/roser-cao-vallss-studio/recordings/fa97d172-ba19-41bb-9c1d-cd5e7b1bd1f7?share-token=38fa8921cfdab66b2cb9&content-shared=recording

  Aquella nit li havia costat aclucar l'ull, s'havia passat massa estona tafanejant les xarxes socials. Estava estirada al sofà, amb el pijama i una manta no gaire gruixida, esperant que la son arribés. Quan el rellotge marcava la una de la matinada, finalment es va adormir i va entrar al món dels somnis. Aleshores va sentir: toc, toc, toc. Es va despertar de sobte. Algú ha picat a la porta? No sabia quina hora era. Dubtava què fer. I al cap d'uns instants dubtatius, es va aixecar sense fer fressa per si de cas, hi havia algú esperant a l'altra banda de la porta. Era al passadís, a les fosques, per no aixecar sospites que ella era allà. I va tornar a dubtar si mirar per l'espiell. Hi havia llum al passadís del replà, no se sentia ni una mosca, res. Tothom havia marxat de vacances. Li va semblar veure alguna cosa al mig del replà, però no ho veia bé. Després es va encaminar cap a l'habitació, pendent de qualsevol soroll, de qualsevol passa... Va arribar a l'h