Àngel Guimerà: Mar i Cel, l'amor trenca prejudicis

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig del 1845.  El seu pare era del Vendrell i la mare era de Canàries.  Podríem dir que el tema de personatges de dues cultures diferents, és presennt en moltes de les obres teatrals de Guimerà, però vull centrar-me en una de les seves obres més reeixides, Mar i Cel, es va estrenar l'any 1886 i ja llavors va esdevenir un gran éxit. 

Mar i Cel explica la història d’uns pirates i cristians tancats dins d'un vaixell perdut enmig del mar. Enmig de l'odi d'ambdues religions, Saïd i Blanca s'enamoren quan ella descobreix com va morí la mare de Saïd. L'odi de les dues famílies provocarà la tragèdia final, amb la mort dels dos protagonistes, un per assassinat per part d'un dels personatges, i un altre per suïcidi. Al final, els dos es troben allà com el cel i el mar. En un primer moment, l'obra té reminiscències shakespeareanes perquè recorda Romeo i Julieta . Tot i així, Guimerà va més enllà que Shakespeare, perquè en l'obra enfronta dues religions oposades, i l'amor és qui aconsegueix trencar el mur dels prejudicis entre Saïd i Blanca,  i és aquest mur que han construït les seves famílies respectives els que els duu a la tragèdia final.

 En la meva opinió, crec que va ser un autor avançat en plantejar aquest dilema de l'amor de dos personatges de diferents creences. 

I d'altra banda,  gràcies a la companyia de teatre Dagoll Dagom, l'any 1988, vam poder veure dalt l'escenari l'obra de Guimerà. Dalt de l'escenari apareix un vaixell i és allà on transcorre l'acció de la història. Un Saïd protagonitzat per Carlos Gramage i Àngels Gonyalons. Una posada en escena i una representació que ha esdevingut un éxit, sense precedents, i que ha tingut altres posades en escena l'any 2004 i el 2014. Enguany, la companyia Dagoll Dagom ens diu adéu, i ho fa tornant a posar dalt l'escenari la història d'amor de Saïd i Blanca, dos nous protagonistes. 

Penso que la història de Guimerà és actual perquè encara hi ha molts prejudicis entre persones de diferents cultures, religions, maneres d'estimar, etc. Crec, que autors com Àngel Guimerà han contribuït amb les seves obres  per tal de trencar prejudicis, per parlar de temes socials com els maltractaments de violència masclista a Terra Baixa, per exemple. I potser algú opinarà que la cultura no és per això. No obstant, penso honestament que a través d'un poema, una cançó, o una novel·la, o una obra de teatre es poden plantejar històries amb un rerefons social que ens sacsegi a tothom, perquè reflexionem si és lícit que per no acceptar altres maneres de creure o pensar, dues persones no es puguin estimar lliurement com els personatges de Saïd i Blanca. 

Any Joan Salvat-Papasseit: El poeta de les avantguardes

 

El 7 d'agost del 2024 s'han complert 100 anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit. Papasseit va néixer a Barcelona el 1894, en el si d'una família humil i treballadora. El seu pare va morir quan ell tenia 7 anys.  Va treballar des de ben jove, quan no tenia ni divuit anys, i va participar en tertúlies literàries amb persones dedicades a la cultura. Així com també a poc a poc, va col·laborar amb articles en publicacions anarquistes i socialistes de l'època.. A partir del 1917 va deixar l'etapa més combativa i es va anar formant com a poeta de les avantguardes.  El més destacable és que aquest poeta es va anar formant de manera autodidacta, i va començar a escriure poemes de caire revolucionari, i més tard, va evolucionar cap als ismes. De fet, el primer poemari publicat l'any 1919, Ondes hertzianes mostra aquesta evolució del poeta, a partir de textos on apareixen diferents tipografies de lletres, i trencant l'estructura tradicional del poema.  El títol fa referència a les màquines, és a dir, que s'emmarcaria dins el futurisme que valorava les màquines com elements de modernitat del futur. Aixi mateix, en l'obra apareixen diferents tècniques com el col·lage o el cal·ligrama, provinents del cubisme. I com no, trenca totalment l'estructura de l'escriptura amb l'eliminació dels signes de puntuacions, per tal d'apropar-se a "les paraules en llibertat" que va descobrir Stéphane Mallarmé.  

D'altra banda, el seu poemari més conegut és El poema de la rosa als llavis, és un llibre que tot i la modernitat, pren la idea de l'amor trobadoresc per explicar l'enamorament del jo poètic, que s'inicia en la mirada i que conclou amb l'amor, és a dir, amb la consumació de l'acte dels dos amants. És un poemari carregat de sensualitat, que va teixint a poc a poc l'amor entre el jo i la noia, i que un cop finalitza, la història adquireix una estructura cíclica. 

Així podem dir que Joan Salvat-Papasseit es va formar com a lector i poeta de manera autodidacta, i va deixar una obra breu, a causa de la seva mort prematura, però que avui encara esdevé part de la literatura catalana universal. 

Sota el meu llavi el seu

15è aniversari del meu primer llibre: A l'altra banda del riu

 

Mentre estudiava la carrera de filologia a la UAB, vaig anar idear un fil argumental per un projecte literari, el meu primer llibre de relats. A poc a poc, i durant uns vuit anys vaig anar escrivint els diferents relats que tenien un leitmotiv comú, la filosofia d'Heràclit, que es resumeix en la idea que "Tot flueix, no podem tocar dues vegades el mateix riu". Així doncs vaig crear unes històries protagonitzades per dones, i que en algun moment, metamorfosejaven i havien d'aprendre a adaptar-se als canvis. Un cop vaig tenir els relats, vaig demanar a una persona de confiança que em fes la correcció estil·lística, i fins i tot, vaig poder comptar amb un artista, que em va dissenyar la portada. Així doncs, el setembre del 2009 va néixer la meva primera obra literària. Recordo que vaig viure tot aquell període amb molta il·lusió, perquè quelcom que havia creat jo de dins meu, va esdevenir un llibre. Recordo el dia que el missatger em va portar una capsa a casa, i a l'obrir-la, allà vaig veure tots els exemplars de la meva primera criatura.  Va ser una experiència catàrtica. Segurament té tot els elements d'una creació primerenca i de principiant, però aquell 2009 va ser l'inici d'un camí que mai no hauria ni imaginat, i que sense aquest primer esglaó, probablement, no hagués arribat a escriure la meva primera història de misteri, Les flors ho saben. Des d'avui aniré dedicant escrits diversos per celebrar l'entrada a l'adolescència, de la publicació del meu primer llibre. I des d'aquí dono les gràcies a totes les persones que el van fer possible.

Exercici literari: El cigne

 

Un matí es va mirar al mirall, i de sobte es va veure per primer cop, aquells ulls, aquell somriure, aquells cabells, i sorprenentment es va veure bonica.  En aquell instant, va recordar el conte de "l'Aneguet lleig" d'Handersen, com si ella fos el cigne que es descobreix a les aigües dolces. Es tornava a mirar, i per uns segons, es va pensar que somniava, i ai!, no estic somiant, soc bonica, es va dir a si mateixa. Li sonava estrany que aquelles paraules sortissin dels seus llavis, tantes vegades que defugia qualsevol espill, per por de veure aquella imatge que li feia engúnia. I ara, ara s'adonava que sempre havia sigut un cigne, però que no ho veia, perquè altres li havien dit que era l'aneguet lleig i s'ho havia cregut tant, que ara li semblava un miratge descobrir qui era.  I ara  comença a pensar que ha de deixar enere aquelles paraules buides que la ferien com sagetes.  Ara és més forta, i no vol que aquesta metzina la torni a la grisó mai més.

(Aquesta creació literària està basada en el "bullying" que va patir l'autora Roser Caño Valls en la seva adolescència, No al bullying).

Feliç Sant Jordi 2024

 

Lluny de l'abisme

Veia com aquella noia havia caigut al buit, potser algú se n’adonaria que li havia passat alguna cosa. Mentre s’ho imaginava, sentia la brisa al seu rostre, i un brunzit d’una abella semblava música, i li recordava que el seu cor bategava, tot i que una part d’ella estava inerta després d’aquell dia en què tot va acabar. Davant dels seus ulls, evocava un gest, una mirada, una paraula, un somriure, el primer bes i ara tot quedava en un vestigi del que allò va ser un dia. Sentia que s’havia embolcallat com una eruga quan construeix el seu capoll, no volia mirar al seu voltant, només volia oblidar…Tornava a veure la imatge d’ella al buit, però com si hi haguéssin unes mans que l’aferraren, es mantenia dreta allà. I com si fos una adolescent, agafava una margarida groga i l’anava desfullant, fins que quedava nua. I aleshores somreia, una mena d’esperança copsava dins de les seves nines. I algunes veus li deien que els dies passarien, i un dia tot ho veuria com un bonic record que guardaria dins seu tancat amb pany i clau.

Exercici literari: Narració poètica, "No deixis mai de cantar"

Un dia de primavera, volant va arribar un rossinyol, petit, amb el cosset i les plomes grises, i el caparró de color taronja. L'ocell va aterrar en una branca, però estava tan distret que no es va adonar que a l'arbre d'enfront, dins d'un tronc hi havia un pit-roig, amb les plomes vermelles com el foc. 

-Per què no cantes, rossinyol?

No se sentia res més que el so del riu.

El pit-roig no entenia què passava, sabia que un rossinyol mai deixava de cantar.

-Et passa alguna cosa, rossinyol?

Aleshores, el rossinyol va trencar el silenci.

Un dia em vaig enamorar d'una gavina, una gavina gran blanca i amb el bec poderós. Durant un temps, em posava al seu costat a cantar, i un dia, se'm va apropar. Durant uns dies, sempre estàvem abraçats, l'un a l'altre, i jo cantava sense parar. I un bon dia, li vaig dir que jo ja no l'estimava, i va marxar sense dir adéu.  I ara ja no vull cantar més.

-Rossinyol, t'enamoraràs d'altres ocells, que un dia marxaran. Potser demà sortirà el sol, o potser plourà, i tu volaràs cel amunt, palpalnt els núvols amb les teves ales i sentint la brisa marina al teu bec. I és per això, que et dic: no deixis mai de cantar.