Cercar en aquest blog

diumenge, 26 de febrer de 2012

Activitats culturals: Jams poètiques a Santa Coloma de Gramenet


















L'Associació colomenca de literatura, el Col·lectiu Perplexitat i la Llibreria del Carrer Major han unit forces per crear i organitzar
les Jams poètiques. Es tracten d'unes sessions que es convoquen el darrer dissabte del mes, i on hi ha un poeta que dóna el tret de sortida recitant poemes tant seus com d'altres poetes. Ahir 25 de febrer, a les portes de rebre el mes del solstici de primavera, l'Àngel Pla presentava el Jam Recital Polipoètic titulat Cosmopolis. Es tracta d'un conjunt de poemes dedicats a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, i els darrers afers polítics: el cas Pretòria, i alguns dels seus implicats més directes, com el Príncep Maquiavel, a qui tots els assistents a la sessió poètica d'ahir sabrem de qui es tracta. Així l'Angel Pla al Taller del pintor Miquel Àngel Para, ple de pintures fetes, a mig fer, per fer i d'estris (pinzells, i pintures) i un rellotge amb l'hora avançada i aturada, va començar llegint el poema Poble de Miquel Martí i Pol, per analogia amb el poble dels "cul-u-mencs". Seguidament va recitar alguns dels seus poemes, acompanyat de la música del cantautor Nelson que tocava la guitarra acompanyant a tots els rapsodes que van passar per allí. Després venia el torn, del públic, és a dir, tot aquell qui volgués podia pujar "a l'escenari" i recitar els poemes que volgués, acompanyat un cop més per la guitarra. Així Jordi Valls, Joan de la Vega, i el germà "del primer culpable" del recital d'ahir en Rubén Pla van llegir poemes de poetes valencians, del poeta de Santa Coloma Màrius Sampere, i fins i tot alguns van llegir poemes o creacions pròpies. Tot sempre acompanyat de la guitarra, i de les bromes, sota la mirada de'n Jesús de Gramenet. Finalment, el punt final el va posar la veu de Nelson, qui va cantar alguna cançó de Silvio Rodríguez, i cançons del seu disc Palabras de Papel.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Conte: Somni d'un dia d'estiu




















Imatge presa de la xarxa


Un matí d'estiu em vaig llevar estranya. Davant del mirall d'Alícia, vaig notar com si em faltés alguna cosa, però la son no em permetia veure més enllà. Vaig sortir al carrer per anar a treballar, i només donar la primera passa, vaig adonar-me que tohom em mirava amb cara
d'estupefacció, i rubor. Sentia les veus d' algunes criatures que cridaven: -aquella noia va despullada. -s'ha oblidat la roba! -És boja!- I aleshores davant d'un aparador, vaig veure que aquelles paraules no eren cap invenció. Estava despullada! Jo ja ho sabia i no em sorprenia. Per què ho trobava normal? No era jo sempre qui s'assegurava sempre de sortir al carrer ben arreglada? Llavors, perquè només veure'm al mirall no vaig fer cap crit?
Davant la mirada de tants ulls i l'eco de tantes veus vaig còrrer fins arribar a casa. Vaig obrir l'armari, oh! Era buit On eren les peces de roba? I les sabates? Hauria de quedar-me a casa per sempre? I aleshores, de dins de l'armari es va obrir una porta màgica, i vaig entrar-hi. Vaig trobar un camí on hi havia quatre direccions per triar. Així que primer vaig anar a la que deia "Dant, i l'infern". Vaig baixar per una mena d'ascensor, i em vaig trobar en una barca, governada per Dant, qui em va passejar per l'infern, allà em va explicar el seu amor impossible amb Beatriu. Quan vaig acabar el viatge, em vaig adonar que duia la roba interior posada. Què m'estava passant? Vaig decidir seguir els camins i vaig endinsar-me pel que indicava cap a la casa de Mozart, justament quan composava una de les seves òperes, La Flauta Màgica. Mozart em va rebre molt amablement i em va oferir un te boníssim. Aleshores, vaig sortir d'allà amb un jersei. Em resulta divertit aquest viatge, el continuaré a veure què passa. Així que vaig seguir i vaig trobar el camí que conduïa cap a l'estudi de Delacroix, Picasso, i un munt de pintors de totes les èpoques i de tot el món. Allà em tots ells em van fer un recorregut per alguns dels seus quadres més coneguts i vaig sortir amb una faldilla i unes mitges. Finalment, vaig arribar al darrer punt del trajecte, on m'esperava en Joan Maragall que em va fer passejar per una fageda plena d'arbres, mentre m'explicava la teoria de la paraula viva i enmig d'aquella boscúria ens vam topar amb una "vaca cega". Quan em vaig acomiadar del senyor Maragall, vaig tornar a l'armari i ja duia les sabates posades. Sona el despertador, ja és l'endemà. Ara recordo que la nit anterior em vaig adormir llegint les notícies que parlaven de la crisi mundial, de les guerres i de la fi del món. Només ha estat el somni d'un dia d'estiu.

L'Article: La inspiració literària en l'art d'Eugène Delacroix












La mort de Sardanàpal, extret de la Wikipèdia i inspirat en l'obra de Lord Byron.


"El què caldria per trobar un tema és llegir un llibre capaç d'inspirar i deixar sortir l'estat d'ànim". Amb aquestes paraules escrites en un dietari, Eugène Delacroix relacionava l'art de la inspiració pictòrica amb la literatura. I és que Delacroix, nascut l'any 1798 a França va ser un pintor romàntic que va entendre que la inspiració de l'art de la paleta i del pinzell no estava gens renyida amb la ploma, el full i la lletra. Així doncs, al llarg del seu trajecte dins el món de l'art, Delacroix es va deixar seduir per molts escriptors des dels clàssics grecoromans com Ovidi, a qui li va dedicar un quadre
Ovidi a casa dels escites, o la representació d'un dels personatges més significatius de la literatura dels déus grecoromans, Medea furiosa, amb una sèrie de quadres, on el pintor mostra la imatge de la famosa dona amb un punyal i els seus dos fills, nus. I dins del període dels escriptors clàssics, no podia faltar un del Renaixament que va fer famós el viatge a l'infern, amb el quadre La barca de Dante o Dante i Virgili als inferns. I si seguim el fil de la inspiració literària delacroixniana seguirem per un dels autors més universals de tots els temps: William Shakpespeare a qui li dedica un quadre on apareixen Hamlet i Horaci, amb el famós crani que ens recorda la coneguda escena que comença dient: To be o not to be that is the question. I avançant en el temps, és a dir, apropant-nos al seu context històricosocial, ens aproparem a un autor romàntic alemany que va donar veu i cara al mateix dimoni a través de Faust, es tracta de Goethe, autor que queda totalment embadalit, amb la sèrie de quadres que li dedica el pintor francès, inspirant-se en la seva obra magna. Així doncs, Eugène Delacroix va construir tota una obra pictòrica emmarcada dins del romanticisme, amb paisatges boirosos, i més aviat foscos, i personatges que mostren uns ulls dels quals emanen sentiments de tristesa, de por, en fi sentiments propis del moviment literari de finals del segle XIX. Declacroix tenia un pols fi per al traçat, i no només això sinó que amb cada quadre, pinta una història, i rere les històries sempre hi ha literatura, una literatura que veu dels clàssics greco-romans, de Shakespeare, i dels romàntics coetanis com Goethe o Lord Byron. Unes influències que fan que l'art pictòric i l'art literari s'uneixin en un art total i harmònic. I si voleu, podreu gaudir de l'obra d'Eugène Delacroix en una exposició al Caixafòrum de Barcelona.

divendres, 17 de febrer de 2012

Fe d'errates: Incògnita del mes de febrer 2012 noves pistes




















Us faig la correcció d'una de les dues pistes. Disculpeu l'errada.
Les dues encertants de la Incògnita del mes de febrer són la Carme, i la Lectora corrent. Gràcies per la vostra participació.


1. El conte es diu "Carnaval" i està a Vint-i-dos contes, no a La meva Cristina i altres contes.
2. L'autora és Mercè Rodoreda.

La incògnita del mes: Febrer 2012, Noves pistes




















Imatge presa de la xarxa

Aquí teniu dues noves pistes perquè pogueu esbrinar en la incògnita del mes de febrer.

1. La peça literària és un conte que es titula com una coneguda festa de disfresses, i
està dins d'una obra de narrativa breu La meva Cristina...
2. L'autora és una coneguda escriptora del barri de Sarrià, a qui se li va dedicar tot un any d'activitats en homenatge a la seva obra i personalitat.

diumenge, 12 de febrer de 2012

La incògnita del mes: Febrer del 2012

















Imatge presa de la xarxa

I aquí teniu la incògnita del mes de febrer, on haureu d'esvrinar: el títol d'una peça literària, el conjunt de l'obra on es troba l'esmentada peça i l'autor/autora del llibre. I aquí teniu les dues primeres pistes:


1) La peça literària és un conte.
2) L'autor no és un home.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Dickens 2012: Oliver Twist: el llibre i la pel·lícula.











Fa bastants anys em vaig llegir Oliver Twist, la primera lectura ja em va captivar i impressionar com l'autor sabia descriure l'ambient, els personatges i sobretot fer una trama plena d'intriga de manera que des de l'inici semblava que jo fós a l'Anglaterra de finals del segle XIX. La segona vegada que vaig topar amb aquesta novel·la, encara vaig aprofundir en la vida que viu Oliver, i tots els personatges que el maltracten per ser orfe de mare, i sense pare conegut, i sense anell de casada precisament per això des de l'hospici i el propi metge el maltracten, cosa que no millora quan el porten a treballar a la funerària. Quan decideix escapar d'allà a peu, i desganat s'encamina cap a Londres. Allà toparà amb nens de 10 o 12 anys, que estan governats pel jueu Fagin, i pel malvat Bill, acompanyat pel seu gos, i també per dues prostitutes que també formen part d'aquesta banda criminal. La novel·la tot i que té moments duríssims acaba bé, ja que Oliver és adoptat per un senyor i fins i tot és tal la bondat del nen que s'entristeix quan veu la forca, on serà penjat Fagin.

També he vist el film basat en la novel·la de Dickens dirigit per Roman Polanski. Polanski ha sabut copsar l'essència de l'autor britànic i plasmar-la en la pantalla, en l'ambientació, la caracterització física i psíquica dels personatges i la cruesa de certes escenes de la trama. I és que Dickens era autor de finals del segle XIX, podríem dir que dins del Realisme, ja que des d'una omnisciència, la veu narradora ens narra una història plena de detalls sòrdids, cruels en una etapa humana crucial: la infantesa, i ho sap retratar amb tanta precisió que aconsegueix que qualsevol lector/a que entri dins de la novel·la, no quedi indiferent i fins i tot, capítol rere capítol estimem l'Oliver per la seva fortalesa, pel seu coratge i perquè al llarg de la novel·la fa un viatge d'aprenentatge psicològic: des de la seva bondat fins al descobriment de la maldat de cadascun dels personatges que va coneixent i que el van endurint. Així es pot dir que Dickens dóna vida a un personatge: Oliver Twist, i Roman Polanski li dóna presència i veu.