Antaviana

Sentia milers de gotes regalimant pel seu rostre. Escoltava el tintineig de les gotes a ritme com si fos una peça de música. Era com si en aquell instant, Kronos hagués aturat el rellotge de sorra i tot estigués en silenci; només existien ella i la pluja, com si fessin una dansa. Sentia els seus cabells humits per les llàgrimes i pressentia el pessigolleig pels seus flocs, pel nas, per les galtes, pels llavis... I aleshores, li venia a la ment, aquella tarda plujosa d'estiu en un cafè de Florència, on l'havia vist a ell, l'home misteriós que potser es deia Paolo o Luca, tenia els cabells negres humits, i ella no podia parar de mirar-lo com si fos un miratge en un oasi. I de nou tornà en si, abraçant a la pluja.

Cloenda de l'Any Amades: El llegat de la cultura popular

Al segle XIX a Europa sorgeix un moviment literari i cultural, el romanticisme; fruit de la Revolució Francesa que ocorregué el segle anterior, els intel·lectuals van començar a reivindicar la llengua i la cultura popular, és a dir, el folklore com dos dels símbols identitaris d'un país. A Catalunya, aquests dos símbols van propiciar el moviment cultural i ideològic del segle: la Renaixença. En el si d'aquest moviment, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Marià Aguiló van revalorar el folklore català com un element no només identitari del poble català, sinó també com un element de cultura, una cultura que va evitar la mort de la llengua després de tres períodes persecució. El folklore català va esdevenir també la principal tasca d'un intel·lectual de formació autodidacta: Joan Amades. Podria citar i parlar de cadascuna de les obres que va dedicar a les nostres arrels més populars, però em centraré en una que precisament tinc a l...

17M2026 Dia de la poesia catalana a internet: "Podries" de Joana Raspall

Avui dedico aquesta secció a la poetessa Joana Raspall, i al poema "Podries" . Aquest poema parla de com el fet de néixer en un lloc o un altre condiciona sovint la vida d'una persona. Són uns versos que demanen al, a la o a li lector/a/e que miri les coses des d'una altra perspectiva, i no només des de la seva per poder obrir la ment i tenir empatia per les diferents persones del món, siguin com siguin.

17M2026 Dia de la poesia catalana a internet: "Dona'm la mà"

Avui és el dia per rellegir un poema de Joan Salvat-Papasseit, del seu poemari L'irradiador del port i de les gavines. No és cap secret que aquest poeta és un dels meus preferits, justament perquè en la seva obra conflueixen elements de les Avantguardes i elements de la poesia catalana. I avui és el dia per tornar gaurdir dels versos de "Dona'm la mà". I és que qui millor que Salvat-Papasseit per escriure poemes d'amor. Dóna'm la mà Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera ta galta sobre el meu pit, i no te...

Creació literària: El bategar de les ales

Durant molts dies i moltes nits, sentia que l'ahir l'ofegava. Un dia es va llevar i de cop va sentir que darrere de l'esquena, li havien nascut dues ales. Va apropar-se a la finestra i va provar de moure-les a poc a poc, i sentia el so de l'aleteig, i de sobte va començar a bategar les ales, i va emprendre el vol sense saber el rumb, no li calia, només sabia que el passat nebulós ara ja estava enterrat i oblidat en algun lloc remot. Ara bategava les ales una vegada i una altra, i emprenent el vol seguint l'hortizó...

17M2026 Dia de la poesia catalana a Internet: "Sona una cançó" d'Alfons Navarret

Avui dedico aquesta secció al meu bon amic , Alfons Navarret i Xapa, que és un gran poeta. Aquí teniu el poema "Sona una cançoʻ". SONA UNA cançó, una estricta i nova heretgia per romandre muts durant les hores que restaran envers la vida, i en cada repetició cauen alguns ocells, espantats amb el mot del seu darrer crit, profundament ininteligible. Jeure així, estàtic i immutable a la subtil devastació, templat i deslluït, com el dolor d’un silenci extingit, que és ara l’única resposta que em queda. Més tard, la humanitat hissarà potser les velles veles, unes poques banderes, escrites en cendra, en nom de l’oblit. ALFONS NAVARRET