Passa al contingut principal

Antaviana

"Aniré a qualsevol part del món, sempre que sigui cap endavant". David Livingstone.

Cercar en aquest blog

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de febrer 12, 2012

Entrades

Fe d'errates: Incògnita del mes de febrer 2012 noves pistes

el dia de febrer 17, 2012

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

La incògnita del mes: Febrer 2012, Noves pistes

el dia de febrer 17, 2012

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

La incògnita del mes: Febrer del 2012

el dia de febrer 12, 2012

Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

L'Arlequí

Volem la pau a Gaza, Ucraïna, Sudán i al món!

El festival QLit celebra la vuitena edició a La Bonne

16 i 17 d’octubre a La Bonne. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

Torna el FLIB, el Festival de Literatura Italiana de Barcelona

El més viral

L'Article: cent anys del naixement de Mercè Rodoreda

El 10 d'octubre del 1908 va néixer a Sant Gervasi Mercè Rodoreda. Fa uns quants anys a la facultat vaig tenir el plaer d'assistir a una assignatura dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda. Fins llavors ignorava que darrera cadascun dels seus contes i de les seves novel·les s'hi amagava la complexitat literària rodorediana. Fou aleshores quan vaig descobrir per primera vegada la magnitud d'aquesta autora barcelonina. La seva primera novel·la Aloma és l'obra que enceta el seu camí en el món dels escriptors en llengua catalana. Llavors tot just era una escriptora novella però que ja insinuava el seu gran talent. Totes les seves novel·les, reculls de contes i també peces teatrals constitueixen obres literàries universals. I és que Rodoreda tenia una capacitat per situar-nos en un espai, i en un temps, així com la recreació d'uns personatges psicològicament definits, tot dins un món simbòlic genuí que va anar configurant l'estil rodoredià. I no només això, sino q...

Reflexions en veu alta: A propòsit del ximpanzé de peluix de Jane Godall

Fa uns dies, als 91 anys ens va deixar Jane Godall, la prestigiosa primatòloga. Resulta que a la seva biografia cibernètica, s'explica que de petita tenia un ximpanze de peluix. I ves per on, d'alguna manera aquella simple joguina, li va despertar la curiositat per aquests primats fins al punt de viatjar a l'Àfrica per fer-ne una investigació exhaustiva. I llavors em pregunto, vol dir que un simple fet quan som infants, pot obrir un camí del nostre futur? De fet, a mi de petita, la meva mare ens va portar a mi i als meus germans a veure l'Antaviana de Dagoll Dagom basat en contes de Pere Calders. Amb només cinc anys, em vaig enamorar d'aquelles històries estranyes, iròniques i màgiques, i del cognom Calders, així com també del teatre. I resulta que no només vaig descobrir el meu amor per la literatura, sinó que vaig estudiar-ne la carrera, i ara en l'actualitat soc jo qui l'explico a l'alumnat de secundària i batxillerat. I aleshores, em pregunto, si a...

Fi del parèntesi blocaire

Lectors i lectores del bloc Antaviana, d'entrada demano disculpes per aquests mesos de silenci. Hi ha períodes en què l'Arlequí s'apropa i deixa els seus escrits i/o posts. Però el parèntesi blocaire era necessari, necessari per tornar a reprendre l'exercici d'escriure, comunicar i crear un pont de diàleg literari amb vosaltres. Aquests dies de parèntesi docent, tindré temps per trencar el mutis del bloc i tant si sou lectors silenciosos/es com aquells/es qui de tant en tant deixeu la vostra veu, sigueu novament benvinguts.

Les meves muses reposen

Imatge presa de la xarxa Els qui intentem dedicar-nos a l'ofici d''escriure, a més o menys talent, tenim èpoques prolífiques on escrivim textos i més textos, i períodes en què ens asseiem davant del processador de textos i aquest es queda en blanc, que ve a ser una metàfora de tal i com estem els aprenents d'escriptors/res. Així doncs ara les meves muses reposen, i és bo perquè sempre m'agrada cercar nous camins, sempre i quan no abandoni l''estil, la veu que he anat creant al llarg dels escrits que us he llegat, si és que es pot dir així amb aquesta franquesa. Per tant, deixaré que aquest sigui un espai de vacances de la creativitat fins que vingui una alenada d'aire fresc i les desvetlli perquè jo torni a escriure nous projectes literaris.

Benvingut Octubre 2025

Els primers dies encara podíem sentir les onades, i el sol calorós. Avui ja veiem fulles daurades caure dels arbres, i els dies s'escurcen més, allunyant-nos més de l'estiu que tot just hem acomiadat. Un altre full del calendari que traurem, per donar pas a l'octubre, que també ve carregat d'iniciatives culturals, que podreu tafanejar a la pestanyeta dreta del blog. I clar, tampoc podem oblidar que ja podem sentir la flaire de les primeres castanyes calentones, rere les quals hi ha una castanyera ben ataviada. I amb les castanyes, també podrem sentir la flaire dels panellets i el moniatos. Octubre és també un mes de la nostàlgia, en què sabem que hem deixat enrere dies fugaços sense despertador. Ara però podrem gaudir d'estones de lectura perquè els dies de pluja ens suggereixen viatjar des de casa a través de paraules metafòriques. L'aigua dels rius flueix com els dies que vivim, i només cal que ens deixem endur pel moment i deixar que l'Atzar ens gui...

Reflexions en veu alta: L'ideal, a propòsit de "La bella dama del Tramvia"

J osep Carner comença el poema, amb aquests versos, "La Bella dama del tramvia": Si ran de la parada veieu el "tram" passar tot ple de "smarts" o gent de la pescateria, sota un gran feix de plomes eternament hi ha la bella dama del tramvia. L'any 1918 el poeta català va crear l'ideal de dona que de fet era un de les premisses del Noucentisme, on s'emmarquen els inicis de la seva trajectòria literària, tot i que en l'etapa més madura, evolucionaria cap al postsimbolisme. Si ens aturem a llegir els versos, veiem que la protagonista és una dama del classe burguesa que d'entrada sembla tenir una bellesa mai vista. Ara bé quan arribem a les darreres estrofes, llegim: Car la beutat, o baixa quan hem pujat —ço és… la nostra maniobra subtil resulta vana—, o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues", sollant la parla catalana. I no hi ha més manera: la dama corre avall o bé de dispesera tot d'una pren la fila. Anem a peu, poe...

Arxiu de l'Arlequí

09/28 - 10/054
09/21 - 09/285
09/07 - 09/141
08/24 - 08/312
08/17 - 08/241
08/03 - 08/102
07/27 - 08/031
07/20 - 07/271
07/13 - 07/202
06/29 - 07/061

Mostra'n més Mostra'n menys

Visualitzacions de lectors/lectores

Informa d'un ús abusiu

Amb la tecnologia de Blogger

Imatges del tema creades per konradlew