Cercar en aquest blog

diumenge, 27 de novembre de 2011

Reflexions en veu alta: Fer o no ser soroll en el món literari




















Avui en dia sembla que ser escriptor, en molts casos, vulgui dir ser mediàtic, conegut, o sortir a tots els mitjans de comunicació. Un bon amic, en David Madueño, em va dir una vegada que "els escriptors/poetes que no fan soroll són els que continuaran endavant en el món literari". Bé, jo no puc dir si jo sóc o seré una escriptora o no, això ja ho dirà el temps, i els lectors i lectores. Però, sí que puc afirmar que sóc de les que prefereix no fer soroll pel simple fet d'escriure. Escriure i publicar l'escrit no són actes per a alimentar l'ego, no pas per a mi. Escriure i publicar, en el meu parer, és un acte de comunicació i ara amb el bloc ja és bilateral perquè els lectors i lectores poden comentar, opinar, i completar allò que jo intento escriure quan vénen les muses i em desvetllen. Senzillament escric i publico per aquells i aquelles lectors/lectores que vulguin llegir-me. La raó de ser del meu ofici és tenir coses per dir i cercar la meva manera literària de dir-les. Per tant, no busqueu que jo sigui una aprenent d'escriptora amb ànsies de sortir a les pàgines de cultura de tots els diaris, no. Sóc una persona senzilla i humil que experimenta, crea, llegeix, esborra, torna a escriure; i en fi, es dedica a la literatura perquè forma part de mi.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Ain't no mountain high enough

En Marvin Gave i la Tammy Garrell ens diuen que no hi ha cap muntanya prou alta per aconseguir allò que somniem, l'amor:

diumenge, 20 de novembre de 2011

Reflexions en veu alta: La literatura ens ensenya a somniar



















Imatge presa de la xarxa

Dia a dia, ens trobem davant d'infinites adversitats, però des dels seus orígens, la literatura ens ensenya a somniar. Moltíssims autors i autores de la literatura universal, òbviament en aquest gran grup hi afegíriem tots i totes els nostres escriptors/res, ens han deixat escrites les seves obres, que en molts casos hi han reflectit societats dures, sentiments d'angoixa o de desamor en el cas dels poetes romàntics, per exemple; o com algunes filosofies ens condicionen com va voler demostrar Èmile Zolà amb el determinisme i el naturalisme al segle XIX. Tot això ens ensenya i ens ofereix un munt de textos literaris que ens fan somniar contínuament, i ens recorden que gràcies als llibres, a la música, i a l'art podem resistir qualsevol moment de desànim. Per això, els homenatges blocaires són tan importants perquè recordem a la xarxa cadascun dels i de les figures de la literatura de casa nostra que ens han ensenyat a somniar, a ser crítics, a estimar, o desestimar, a sentir l'alegria de viure, i moltíssimes altres sensacions que res ni ningú no ens manllevarà. La literatura és un viatge que comença quan obrim un llibre i que mai no s'acaba perquè quan el tanquem, continuem somniant.

(Post 1180) Joc literari: Posa't a prova





































1. Nom d'una espasa del període del Rei Artús i els caballers de la taula rodona.




2. Nom d'un recurs literari.


3. Nom d'un gènere literari en què l'emissor intenta persuadir d'alguna cosa als oients.



4. Nom d'un gènere literari de l'edat mitjana.



5. Nom d'un fet polític que va canviar el període del segle d'Or en la literatura catalana.



6. Nom de la causa de la mort del protagonista de Tirant lo Blanch.



7. Títol d'una obra basada en diàlegs escrita per Cristòfor Despuig.





8. Nom sencer d'un baró del segle XIX que va escriure la primera obra considerada dins del gènere periodístic.



9. Nom d'un gènere de la literatura popular del període XVI,XVII i XVIII.




10. Nom d'un fet econòmic que es va produir a Catalunya entre el 1871 i el 1885, i nom d'un escriptor que va fer una novel·la sobre aquest fet.




11. Nom del poeta valencià a qui pertanyen els següents versos:

Per què em miren tos ulls blaus,

si no em vols, dolça xiqueta?
Si em negues del cor les claus,
per què em miren tos ulls blaus?



12. Títol d'una novel·la històrica que ha estat duta al cinema.


13. Nom de dues característiques que defineixen l'artista modernista. (Vàries opcions de resposta correctes).



14. Nom de la figura catalana que va aconseguir la normativització de la llengua catalana en el període que abraça del Modernisme al Noucentisme.


15. Nom de l'obra de Joan Maragall del qual provenen aquests versos:

Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.



16. Nom d'un poema de Joan Salvat Papasseit que sembla un camí de formigues.



17. Nom del poeta a qui pertany aquest poema de l'obra Bestiari.


Zebra
Pel desert corre la brama
que no et saps treure el pijama


18. Títol de l'obra i nom de l'autora a qui pertany l'inici d'aquesta novel·la:

I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna. La porta estavatancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que al mig d'un camp, prop del mar, quan jo estava embarassaada de l'Antoni [...].



19. Títol de l'obra de Montserrat Roig del següent fragment:

La Patrícia havia sentit dir que l'aviació franquista no pensava alfuixar les posicions que havia guanyat l'exèrcit de terra. La tieta Sixta deia que, si hi havien més atas, ella no ho aguantava i que se n'aniria fora de Barcelona.







20. Nom del poeta valencià i del títol del següent poema:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

dissabte, 19 de novembre de 2011

diumenge, 13 de novembre de 2011

El Conte per fascicles: VI darrer fascicle
























Fascicle V:


-Una lladre de somriures! Va afirmar la flor. Aleshores, la Margarideta va recordar el segon quadre, el de la dona que somreia. No sabia si tenia cap relació, i abans que digués res, la flor va dir: -Sí, aquella dona del quadre és una bruixa. Viu dalt de la muntanya en una cabana, i s'ha endut tots els somriures... -Aniré a la cabana i els recuperaré. I aleshores va aparèixer el nan Benjamí. -Hola, Margarideta! -El nan Benjamí! -No et pensaves que et deixaria anar a sola a la cabana de la bruixa, oi?Així tots dos, van acomiadar-se de les flors, i van pujar muntanya amunt, mentre el nan li explicava que la bruixa tenia els somriures en un flascó, i que haurien de pensar un pla per recuperar-los. Quan van arribar-hi, el nan es va amagar a prop d'allà, i la Margarideta va trucar a la porta: Toc, toc! -Qui hi ha? -Va respondre una veu aparentment dolça. Sóc la Margarideta! Es va obrir la porta, i va sortir una dona molt bonica. La Margarideta no s'acabava de creure que aquella dona fos una bruixa, i tenia un somriure tan encomanadís que es va oblidar de tot. I la bruixa la va convidar a passar, i li va preparar un berenar de xocolata amb xurros. I el nan ja va endevinar que la bruixa l'havia encantat...

Darrer fascicle VI:

La Margarideta havia perdut el somriure, i el nan, per sort, es va amagar rere uns arbres. Va pensar un pla, un pla per desfer l'encanteri. I vet aquí que va fer espetegar els dits, i va aparèixer un llibre, el llibre màgic del nan Benjamí. El va obrir i: -A veure, lladre de somriures, ahà! Ja ho tinc. He de cercar una flor, la flor blava, que és la flor de la felicitat. I ella s'haurà de menjar sopa d'aquesta flor abans que arribi la mitjanit. Es va posar a caminar, i el llibre que portava una guia d'on trobar la flor cercada, el va dur fins a un salt d'aigua. Rere el salt d'aigua, hi havia aquella flor. Així va espetegar els dits i va aparèixer una barca i un rem. I remant i remant, va arribar fins a l'amagatall que hi havia rere la cortina d'aigua. I allà, va trobar unes quantes flors blaves. En va agafar una, la va tallar cuidadosament i llavors va tornar on hi havia la casa de llaminadures de la bruixa. Així, ell, que es podia fer invisible, a entrar i quan la bruixa estava enfeinada a la cuina preparant pocions, ell va aparèixer i li va dir a la Margarideta que s'havia de menjar aquella flor blava i que li quedava poc temps. Ella dubtava, però en veure el somriure de'n Benjamí es va decidir i es va menjar la flor blava. Al cap d'uns segons va tornar a ser ella, i ells dos van planejar una estratègia per prendre-li la capsa on la bruixa guardava tots els somriures. Així, doncs, la Margarideta va dissimular, i li va demanar que li ensenyés la casa, ja que s'hi quedaria a viure. Mentrestant, el nan, invisible, les anava seguint. La bruixa els va dur per tots els racons, incloent-hi per un racó secret d'una biblioteca, i era allí on tenia presoners tots els somriures de la gent. El nan va agafar la capsa, i la Margarideta va dir que ja era hora d'anar a dormir. La bruixa es va adormir la primera, i ells dos van sortir cames ajudeu-me d'aquella casa. El nan també previsiblement, havia agafat més flors blaves, perquè per poder tornar els somriures, la gent havia de menjar sopa de flor blava. Van agafar una barca, i van arribar a la ciutat. Allà tots dos van preparar un tiberi, i els homes, dones, i nens van menjar sopa blava, i de cop la capsa es va obrir i van sortir tots els somriures. I així va tornar la felicitat al poble.


Fi

20 anys sense Montserrat Roig: Un homenatge amb èxit de participació












D'ençà que vaig donar vida a l'Arlequí i per tant al bloc Antaviana, he tingut la sort de participar en tots els homenatge de la blogosfera que hem dedicat a personalitats de la cultura catalana que són absents, però que no els oblidem ni els deixem de llegir. Un cop més, s'ha demostrat que la blogosfera continua viva, i ben viva, i que serveix d'espai per a reunir moltíssims blocaires que s'han volgut afegir a l'homenatge. En aquesta ocasió, es tractava de posar un apunt dedicat a una autora que va morir jove, Montserrat Roig. Montserrat Roig va ser escriptora,periodista i també dona compromesa amb la seva realitat social i política. Ens va deixar un llegat: la lluita pels nostres drets, i també per la nostra cultura. Així, la xarxa s'ha vist inundada de més d'un centenar d'apunts amb l'etiqueta: 20 anys sense Montserrat Roig, i amb tres blocaires al capdavant: Víctor Pàmies, Carme Rosanas i Lluís Gil. Gràcies a tots i totes ells i ells, hem sabut l'abast de l'homenatge: 206 blocaires vam deixar el nostre granet de sorra per recordar que la seva personalitat i l'obra forma part la tradició literària catalana contemporània, i per tant, cal que la llegim, rellegim i entrem dins del seu corpus tant el literari, com el vital i el social.

dijous, 10 de novembre de 2011

20 anys sense Montserrat Roig: Isabel Clara Simó parla de Montserrat Roig

En aquest vídeo, l'escriptora Isabel Clara Simó ens explica perquè no podem oblidar la figura i la tasca cultural i de memòria històrica en llengua catalana de la Montserrat Roig. De fet, és fins i tot un vídeo que parla de temes de l'actualitat, ja que l'escriptora que fa vint anys ens va deixar a causa d'un càncer amb només 44 anys, era una escriptora compromesa amb el seu temps: la transició, així com també amb la seva llengua: el català. Montserrat Roig té una extensa llista d'obres de narrativa, així com també vídeos on ella va entrevistar a personalitats de la cultura catalana del moment. Així no podem ni devem oblidar, és més hauríem de llegir, conèixer profundament la figura i l'obra d'aquesta barcelonina que va tenir la mala sort de deixar-nos abans d'hora. Aquí teniu el meu HOMENATGE a una de les escriptores més polifacètiques i més desconegudes de tots els temps, Montserrat Roig:

dimarts, 8 de novembre de 2011

L'arbre que es convertí en roure

















Imatge presa de la xarxa


Un matí de primavera, en un jardí ple de roses, pensaments i orquídees, de sota terra nasqué un bri de color verd, suau i delicadíssim. El vent, la pluja, la neu i el fred el sacsejaven fins a deixar-lo gairebé intert. Al dia següent, el bri seguia creixent cap al cel. Al cap d'uns anys, aquell bri de color verd desaparegué, i en aquell racó nasqué un roure.

Una mica de música: It must have been love

Avui podeu escoltar i sentir la cançó, It must have been love del grup Roxette, que ens recorda que hi ha moments en què per alguna raó no sorgeix l'amor.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Joies lingüístiques: Depullar-se o ser despullat?
















Imatge presa de la xarxa



Avui he decidit repescar la secció Joies lingüístiques per a parlar d'una dualitat, que comença amb la següent qüestió: Despullar-se o ser despullat? Vet aquí, doncs, que podria, d'antuvi, semblar una pregunta picantona, si es vol, però em centraré en termes literaris. Despullar-se, en sentit propi, significa treure's la roba. Ara bé, si parlem de literatura, fa referència a l'acció de nuar-se d'un/a escriptor/a quan mostra una petita part dels indrets més recòndits del seu jo; amagant-los paradoxalment, mitjançant el llenguatge literari. Pel que fa al segon terme, ser despullat, en sentit propi significa quan un home o una dona desvesteix a algú altre/a. Aquest segon terme es podria aplicar en dos sentits literaris. El primer és quan els/les escriptors/res arriben a l'ànima dels i de les lectors/lectores i els desvesteixen a través de la paraula amb un sentit figurat. L'altre sentit, seria quan els i les crítics/ exerceixen la seva tasca despullant a un autor/autora mostrant les seves qualitats i/o defectes millorables. En qualsevol dels dos casos, per molt que els éssers volguem amagar-nos rere la roba, dit en termes metafòrics, la literatura ens despulla, ja sigui com a autors i autores, com per a crítics i, sobretot, com a lectors i lectores.

diumenge, 6 de novembre de 2011

La finestra i jo


















Text inspirat en una imatge del blog del Manel d'Incontinències fotogràfiques.

Ha arribat la tardor, i m'he assegut davant d'ella. Torno a mirar-la una altra cop, és nítida, quieta i indiscreta. M'ensenya l'altra banda del món: el carrer. No puc apartar el meu esguard d'ella. I en la quietud, som un sol ésser, que s'escindeix quan el soroll trenca el silenci.