dimecres, 29 d’agost de 2007

Prosa poètica: Febus








Passejant per un camí solitari vaig notar que algú em seguia. Era ell. Primer penetrava dins les meves negres nines. Després va gosar caminar pels meus braços blancs. I així que queia la tarda una llum vermellosa m’abraçava, deixant-me sense esma, però despertant-me tots i cadascun dels meus pregons sentits. Les seves mans d’or palparen la meva pell. I enmig del silenci, s’escapà un crit que només l’eco repetí i que es perdé per les muntanyes, pels arbres, per les flors, per les aigües dolces i pel mar. I de lluny, sentia gemegar el mar damunt les callades i esquerpes roques.

dimarts, 28 d’agost de 2007

Música i literatura: Lluna plena de música i poesia







L'Obra Cultural Balear, la llibreria Quart Creixent, l'Ajuntament de la Selva i el Col·lectiu 2007 han planificat la tercera vetllada de Lluna plena de música i poesia que reunirà el quartet Re i els poetes Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), Joan Perelló (Campos, 1953), Miquel Mestre (Artà, 1951), Jaume Pons Alorda (Caimari, 1984), Clara Fontanet (Mancor de la Vall, 1988) i Pau Vadell (Calonge, 1984), poetes de diferents generacions, que recitaran els seus poemes en un mateix escenari. Després, el públic podrà participar recitant també poemes propis.
L'acte tindrà lloc al pati de la Casa de Cultura, de Palma de Mallorca, el dimecres 29 d'agost, a les 21:30 hores. És doncs un espectcle que combina harmònicament música i poesia.

dijous, 23 d’agost de 2007

Els Itineraris brossians












Des de fa un cert temps, la Fundació Joan Brossa programa activitats per difondre l'obra d'aquest gran i peculiar poeta barceloní. Una d'aquestes activitats són els Itineraris brossians. Aquests itineraris són passejos per diferents recorreguts de la ciutat de Barcelona, on podem trobar el llegat, és a dir, els poemes objectes o corporis que Joan Brossa ens va deixar. En el transcurs d'aquests passejos, hi ha un "guia" que va explicant curiositats biogràfiques del poeta, i en recita poemes. És doncs una activitat cultural que ens permet conèixer la ciutat de Barcelona des dels ulls d'en Joan Brossa.

dilluns, 20 d’agost de 2007

La faula de la bella dama del tramvia







Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava fressa quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el seu nom. Però la realitat és que quan hi era, només rebia somriures i esguards passionals. Res més.

Una nit curta d’estiu, es va desvetllar sense saber ben bé perquè. I llavors, quan des del mirall del bany ho va veure, va fer un crit d’esglai. El seu reflex havia desaparegut. És a dir, no tenia cos, només ulls. Uns ulls que esguardaven el seu voltant, i que s’interrogaven què passava allà. Ella va tornar al seu llit. I llavors es va trobar una dea que li digué: "Mercè, has perdut el cos, i ara només veus al mirall la teva ànima. Cada nit, el teu cos desapareixerà, i de dia tornarà a aparèixer. Així serà fins que un dia algú et cridi pel teu nom". I la dea desaparegué enmig de la boira.

Durant un temps, la bella dama pujava al tramvia i com sempre, els homes li cedien el lloc. I també li adreçaven esguards plens d’ardor. Ella veia com el seu cos es fonia amb la nit.
Un matí assolellat, ella va decidir caminar en comptes d’agafar el tramvia, i aleshores va sentir com una veu masculina cridava: "Mercè, Mercè". Ella es va girar i es va retrobar amb en Pere, un d’aquells marrecs que l’havia gronxat al jardí quan ella encara tenia deu anys. Des d’aquell dia, la Mercè ja no va ser mai més la bella dama del tramvia.

dissabte, 18 d’agost de 2007

Teatre: Els orígens del teatre al carrer i la fira de Tàrrega








La Fira de Tàrrega neix el 1981,de la mà del grup Comediants, com una continuació de totes les tradicions provinents dels segles anteriors, però amb una novetat: celebrar la Festa Major de la ciutat mitjançant el teatre al carrer. Si fem un salt enrere entre els segles XIV-XV, van sorgir dos tipus d'espectacles teatrals populars: el religiós i el profà. En el primer es representaven els cinc cicles: Hagiogràfic, de Nadal, de Pasqua, Marià de l'Antic Testament. Aquests espectacles es representaven en temples i esglésies.Pel que fa al segon, el teatre profà utilitzava tècniques com la mímica, la cançó, l'acrobàcia, etc. I aquest tipus de teatre es representava pels carrers, ja que es va iniciar amb desfilades i carrosses per tal de fer la celebració de les victòries bèl·liques. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, neixen els entremesos i els sainets. Aquest tipus d'obres eren senzilles i de caràcter satíricoburlesques; estaven adreçades als menestrals, i es representaven als patis, carrers o places. Aquests gèneres es van estendre arreu dels Països Catalans, especialment a Mallorca. El teatre popular al segle XIX gaudeix d'un període gloriós. Tot i que ja es representava en teatres establerts de Barcelona, la tradició teatral popular prové del segle XVII i es representava en cases de la classe aristocràtica i burgesa; en magatzems; patis; sales de ball, i convents.

Des dels inicis fins a l'actualitat, la Fira és una gresca popular que ha esdevingut un punt de trobada tant per les de diferents companyies que mostren els seus espectacles en places, carrers i de Tàrrega; com per als programadors que volen comprar i vendre els espectacles. Any rere any, la Fira evoluciona i millora fins el punt que avui ja és una activitat cultural establerta que cada dia creix. I no només creix a nivell d'espectacles i companyies, sinó també en nombre d'espectadors. Només cal acostar-se a la ciutat per comprovar l'ambient festivopopular que transmet el teatre al carrer.

La Fira de Tàrrega arriba enguany a la vintisetena edició amb un munt de premis al darrere que l'aval·len, i un ventall d'ofertes de teatre, un teatre que compta amb una llarga tradició i que ens ha estat llegat avui, gràcies a la Fira de fires de teatre al carrer.

divendres, 10 d’agost de 2007

Sentits







El fred de desembre m’ha fet creure que era morta, però la teva mà damunt del meu cos ha trencat aquesta il.lusió.

dimecres, 8 d’agost de 2007

La faula del vell pescador













Viu sol. Des de fa temps immemorables viu sol en una cabana plena d’esquerdes i la companyia d’algunes aranyes. Cada dia, sigui hivern, o primavera, s’asseu en una cadira corsecada a la vora del mar, i suaument crida: "Lorelei, Lorelei".


Un adolescent i jove aprenent de pescador va pujar un dia a una barca, amb uns quants mariners veterans a pescar. Cada dia, sortien a l’hora en què els veterans sabien on posar l’ham per omplir la xarxa de peix per després vendre’l al mercat. Una tarda, en què es veia un sol vermellós a ponent, el noi va deixar escapar un grup de peixos, perquè va ser ell qui va mossegar l’ham. Fou quan la veié damunt d’una roca, asseguda mirant la posta de sol, amb la cua escamada penjant per la pedra dura, i essent suaument abraçada per l’escuma marina. Des d’aquell dia, aquell jove pescador no podia pensar en res més. Els pescadors vells van començar a notar el seu enamoradís estat, i de seguida van endevinar qui era l’ésser o objecte desitjat dels seus somnis: Lorelei. El pescador més vell de tots li digué: "És bonica, però ella és un peix i tu un home. Oblida-la, perquè aquest peix no es deixa atrapar per cap xarxa". El jove pescador va escoltar aquell consell, però ell només sentia el cant estrident de Lorelei.

Un vespre es va adormir damunt la sorra humida, i va somiar que la tenia davant seu. Quan ell anava a abraçar-la, ella s’allunyava més i més. I ell corria, però era inútil. L’endemà es va construir una cabana a la vora del mar, i va decidir que esperaria el moment en què ella vingués. I s’assegué a la cadira esperant, esperant...

dimarts, 7 d’agost de 2007

La muntanya










Hi havia una vegada una noia d'uns 25 anys, que vivia en un poble envoltat d'un bosc. Aquesta noia tenia un somni, pujar dalt d'una muntanya. Cada dia, es vestia i sortia dient: avui sí que hi pujaré. I començava a traspassar el bosc, però llavors va caure per un barranc. Només es va fer unes quantes rascadetes, però va decidir fer el camí de retorn cap a casa. L'endemà, va tornar a sortir i aquest cop quan estava a mig camí, va començar a ploure, una pluja no gaire intensa. La noia va tornar enrere per por de refredar-se. I així van passar uns quants dies, la noia iniciava el caminet que ja es coneixia, però sempre trobava una excusa o una altra per desfer el camí. I un bon dia, va dir-se: "no podré pujar-hi mai a aquella muntanya, i això que m'havia fet tantes il·lusions d'arribar al cim", i dir a tothom: "ho he aconseguit, sóc dalt del cim".





Van passar uns anys, la noia continuava fent la seva vida al poble. Semblava que la idea de fer el cim de la muntanya, ja l'havia oblidat. Fins que un dia, van tenir a casa uns convidats. El cosí Tomàs, durant el sopar, els va explicar, tot cofoi, com un dia d'estiu, s'havia posat les xiruques i havia fet el cim. La noia va desenterrar aquell somni de l'oblit. Tot i que, de moment, no es va posar les xiruques.


Un dia que ella va anar a comprar , quan anava de camí, es va topar amb un vell ermità, i li va dir: "Ja sé que tens un somni, si no ho intentes mai, mai sabràs si ho aconseguiràs. Tot depèn de tu." La noia es va quedar callada i pensativa, "i si tingués raó aquest vell ermità?". I dit i fet, l'endemà, un diumenge assolellat, es va penjar una motxilla a l'esquena, i es va calçar les xiruques. I camina que caminaràs, i finalment, va arribar al cim.

I avui torno a ser dalt del cim.

dilluns, 6 d’agost de 2007

Prosa poètica: Vora el mar








Caminant per l’asfalt vaig topar amb un cargol marí blanc. Com havia vingut fins allà? Ningú ho sabrà mai. Vaig aturar-me enmig del carrer, i vaig posar-me a escoltar. De sobte, em vaig fer menuda, el cargol marí era immens i jo vaig entrar-hi i quan vaig sortir-ne els meus peus descalços ja trepitjaven la sorra calenta. Aquella pàl·lida escuma salada pujava per les cames fins a arribar a acariciar tots els poros de la pell.

A poc a poc, anava entrant en el mar, i amb les seves immenses mans m’anava empresonant en una dolça captivitat. Després vaig arribar fins a una roca, i m’hi vaig asseure, deixant un altre cop que el mar es passegés per la meva nuesa blanca. I el sol i el vent, gelosos del mar, es van interposar en el nostre idil·li, l’un separant-nos amb els seus braços d’or, i l’altre allunyant les ones del meu costat.

I jo tornava a caminar per damunt de l’asfalt com si caminés per damunt del mar.

diumenge, 5 d’agost de 2007

L'Article: La singularitat de William Hogarth











Fa poc vaig visitar l'exposició de William Hogarth al Caixa Fòrum. Hogarth és un pintor d'origen britànic del segle XVIII. Un pintor amb un estil propi que mitjançant la sàtira i la seva particular perspectiva va retratar la societat anglesa de la seva època.

Un dels trets més característics i sorprenents de l'obra de Hogarth, és el fet que té una visió d'autor teatral. Això es pot observar en dos dels seus quadres més famosos i reeixits, L'òpera del mendicant i Falstaff passant revista als seus reclutes, dues obres que tenen un cert ressó dels autors William Shakespeare i John Gay. Si seguim per aquesta línia, podem citar dues obres que són dues sèries pictòriques narratives, L'evolució de la meuca i L'evolució del vividor on Hogarth ens narra dues històries des de l'inici fins al final, un final tràgic. I a continuació, hi ha una altra sèrie de quadres titulats Matrimoni a la moda sobre la història d'un matrimoni de conveniència britànic del segle XVIII. El més impactant, innovador i comú de totes aquestes obres és que els personatges són reals, i les històries també ho són. Per tant, Hogarth fa una barreja de ficció i realitat a través del pinzell brillant.

Un altre dels trets destacables d'aquest pintor amb visió d'autor teatral és el fet que tots els seus quadres tenen elements simbòlics. Per exemple, en la sèrie de quadres Matrimoni a la moda, per indicar que algun dels personatges té símptomes de la sífilis, hi podem veure una taca negra. És a dir, no podem passar per alt cap dels elements del quadre, com el fet que alguns dels personatges miren als espectadors, és a dir als destinataris dels quadres.


En conclusió, William Hogarth va escriure "He provat de tractar els meus personatges tal com ho faria un autor teatral, el quadre el meu escenari; i els homes i les dones els actors". (Notes autobiogràfiques). I aquesta és doncs la singularitat d'aquest pintor britànic del segle XVIII.

dissabte, 4 d’agost de 2007

Fòrum literari: Agost-setembre








És positiu dedicar un any a un/a escriptor/a?

L'Article: La paraula a escena







Els inicis de la representació teatral es troben a Grècia i a Roma, al segle IV aC. Aquest és el període en què foren construïts els primers edificis destinats a escenificar obres de tipus literari, musical, òperes, mim, etc. Al llarg dels segles, s’ha anat formant una tradició: el teatre és un espectacle.

Si desglossem tots els passos que han dut una peça dramàtica a escena, trobarem la llavor d’aquella en el procés de creació escrita. William Shakespeare ha escrit textos que no fan soroll, però que han ressonat en molts escenaris d’arreu del món des del segle XVI fins avui. La seva obra continua essent vigent.

En una banda de la balança, hi ha el teatre visual. A Catalunya hi ha companyies dramatúrgiques com “Els Comediants” o “La Fura dels Baus” que s’han encaminat per aquesta via teatral. Tot i així aquestes han partit de textos escrits, populars i clàssics, com Pinotxo (L’aventura de Pinotxo); i Faust de Goethe respectivament.

A l’altra banda de la balança, tenim tota una llarguíssima llista d’autors que han utilitzat el llenguatge literari com a vehicle per comunicar-se amb el públic. Samuel Beckett, per exemple, és un autor irlandès, del període de la postguerra, que a Tot esperant Godot (1953) prescindeix pràcticament de l’escenografia espectacular, per concentrar-se en els diàlegs dels personatges. En el teatre català, autors com Joan Oliver i Josep Benet i Jornet han tingut en compte el text a l’hora d’escriure peces com Primera representació (1955) i Desig (1960). Ambdós escriptors han treballat la paraula.

La paraula constueix un món i uns personatges ficcionals, que són transmesos als espectadors. Es crea, doncs, una comunicació entre l’autor, els actors i el públic. Perquè el teatre és literatura, i té un llenguatge propi i genuí. Qualsevol posada en escena sigui visual, muda, o amb paraules té un text precedent. Ara bé, la paraula és l’essència de tot gènere literari, i per tant crea i dóna forma a infinitat de móns ficcionals; un món que rep vida i que provoca la catarsi en el lector/espectador (la catarsi s’esdevé quan una obra d’art apel.la la sensibilitat d’aquest). Text i escenari tenen un mitjà comú que els uneix: la paraula.

Solstici d'estiu










Al jardí del costat, les gardènies s'obriren sota la llum del sol. Em vaig llevar amb una pesantor al cos. No em podia moure; estava ancorada a terra. Vaig sentir-me presa dins d'una manta vermella. Davant meu hi havia una poma gegant. Del mirall va sorgir una silueta d’home que m’anava menjant, i jo sentia dolor a la pell. Només va deixar-me el cor. L’endemà,al mirall, jo continuava essent la mateixa.