Prosa poètica: Febus

Passejant per un camí solitari vaig notar que algú em seguia. Era ell. Primer penetrava dins les meves negres nines. Després va gosar caminar pels meus braços blancs. I així que queia la tarda una llum vermellosa m’abraçava, deixant-me sense esma, però despertant-me tots i cadascun dels meus pregons sentits. Les seves mans d’or palparen la meva pell. I enmig del silenci, s’escapà un crit que només l’eco repetí i que es perdé per les muntanyes, pels arbres, per les flors, per les aigües dolces i pel mar. I de lluny, sentia gemegar el mar damunt les callades i esquerpes roques.