dimecres, 24 d’abril del 2024
Lluny de l'abisme
Veia com aquella noia havia caigut al buit, potser algú se n’adonaria que li havia passat alguna cosa. Mentre s’ho imaginava, sentia la brisa al seu rostre, i un brunzit d’una abella semblava música, i li recordava que el seu cor bategava, tot i que una part d’ella estava inerta després d’aquell dia en què tot va acabar. Davant dels seus ulls, evocava un gest, una mirada, una paraula, un somriure, el primer bes i ara tot quedava en un vestigi del que allò va ser un dia. Sentia que s’havia embolcallat com una eruga quan construeix el seu capoll, no volia mirar al seu voltant, només volia oblidar…Tornava a veure la imatge d’ella al buit, però com si hi haguéssin unes mans que l’aferraren, es mantenia dreta allà. I com si fos una adolescent, agafava una margarida groga i l’anava desfullant, fins que quedava nua. I aleshores somreia, una mena d’esperança copsava dins de les seves nines. I algunes veus li deien que els dies passarien, i un dia tot ho veuria com un bonic record que guardaria dins seu tancat amb pany i clau.
diumenge, 7 d’abril del 2024
Exercici literari: Narració poètica, "No deixis mai de cantar"
Un dia de primavera, volant va arribar un rossinyol, petit, amb el cosset i les plomes grises, i el caparró de color taronja. L'ocell va aterrar en una branca, però estava tan distret que no es va adonar que a l'arbre d'enfront, dins d'un tronc hi havia un pit-roig, amb les plomes vermelles com el foc.
-Per què no cantes, rossinyol?
No se sentia res més que el so del riu.
El pit-roig no entenia què passava, sabia que un rossinyol mai deixava de cantar.
-Et passa alguna cosa, rossinyol?
Aleshores, el rossinyol va trencar el silenci.
Un dia em vaig enamorar d'una gavina, una gavina gran blanca i amb el bec poderós. Durant un temps, em posava al seu costat a cantar, i un dia, se'm va apropar. Durant uns dies, sempre estàvem abraçats, l'un a l'altre, i jo cantava sense parar. I un bon dia, li vaig dir que jo ja no l'estimava, i va marxar sense dir adéu. I ara ja no vull cantar més.
-Rossinyol, t'enamoraràs d'altres ocells, que un dia marxaran. Potser demà sortirà el sol, o potser plourà, i tu volaràs cel amunt, palpalnt els núvols amb les teves ales i sentint la brisa marina al teu bec. I és per això, que et dic: no deixis mai de cantar.