divendres, 30 de març de 2012

Racons per a la lectura: Els jardins Joan Brossa de Barcelona





















Imatge presa de la xarxa


Aquesta imatge correspon als Jardins Joan Brossa de Montjuïc de Barcelona, un paradís per als amants de la lectura, en un espai ple de màgia.

dijous, 29 de març de 2012

Concurs de relats TMB: La rosa vermella















Imatge presa de la xarxa


Gràcies a l'autora del blog Tumateixllibres m'he assabentat del Concurs de relats que organitza TMB. Així que aquí trobareu la meva participació per si us ve de gust llegir el meu relat: la rosa vermella. A la pàgina del Concurs de relats TMB trobareu les bases i quatre categories per si algú vol presentar-hi algun relat.

Microconte: Margarides nues












Imatge presa de la xarxa


Havia tingut un avís, però ella no ho sabia encara. Havia sentit dir que si provava de fer el joc del m'estima o no m'estima amb una margarida, ben segur que tindria un bon auguri d'amor. Va entrar en un jardí, però totes les margarides eren nues. Aquella nit s'havia de trobar amb ell. Ella s'havia posat un vestit vermell ben bonic, s'imaginava que ell li faria un petó. Quan ell va arribar, abans que ella pogués dir res, encegada per l'emoció, ell li va dir que no volia tornar-la veure perquè no la podia estimar. Margarides nues, nues, nues repetia mentre les seves passes s'allunyaven d'allí fins que es van perdre entre la boira de la ciutat.

Creació poètica: Sota l'ombra d'Orió















Imatge presa de la xarxa


Les meves passes
s'han aturat,
he perdut el rumb.

Una espesa boira
enterboleix el meu present,
i jo no sé per on caminar.

Sota els meus peus,
apareix l'ombra d'Orió,
i jo camino endavant,
sense por.

dimarts, 27 de març de 2012

Creació poètica: Flors de colors














Imatge presa de la xarxa


Després del glaç,
i de les nits fosques i silencioses,
després de veure fileres d'arbres nus,
arriba la primavera.

Els raigs de sol primaverals
desfan el glaç.
Les nits s'il·luminen
amb el dolç rumor de les veus
i de les besades.
Els arbres es vesteixen amb flors de colors.

Dia Mundial del Teatre: Sense teatre el món no té sentit












Imatge presa de la xarxa
Quan tenia cinc anys vaig anar a veure la meva primera obra de teatre: Antaviana de Dagoll Dagom. Des d'aleshores, la màgia d'un tel·ló que s'alça, d'uns personatges que dialoguen construint una història que acabem de construir nosaltres,el teatre forma part de la meva trajectòria vital. Avui en dia, els mercats i les borses, així com els publicistes ens recorden totes les novetats digitals que provoquen que molta gent perdin l'oremus, però malgrat tot, el teatre com a tal és únic i impossible de substituir per cap d'aquestes joguines digitals. La màgia d'aquest gènere la van començar els grecs i els romans, i així, època rere època van néixer dramaturgs i dramaturgues que ens han deixat un llegat cultural, que esdevé universal. Així és que cada vegada que veiem una obra d'un autor podem redescobrir l'essència de la història, dels personatges, etc. I com podem oblidar els actors i les actrius que són els qui posen la cara i la veu dels personatges dalt de l'escenari. En la darrera representació de El Mercader de Venècia al TNC, l'Àlex Casanovas va llegir un manifest escrit per Rosa Novell per a recordar-nos que malgrat les dificultats del teatre per a sobreviure en un món tan complex, nosaltres ho diem ben clar i ben alt: el teatre és important al i per al món. Què faríem sense aquest espai que ens fa pensar, dubtar, enrabiar, sentir, estimar...? No, no podem acceptar un món sense teatre, perquè sense teatre el món no té sentit. El Dia Mundial del Teatre felicito a tots i totes els actors i actrius catalans que fan que el teatre visqui així com fan que nosaltres visquem el teatre.

dilluns, 26 de març de 2012

Platea: Shakespeare al segle XXI


















Imatge presa de la xarxa

Des de fa segles, les obres de William Shakespeare han estat les més dutes dalt dels escenaris arreu del món, i també a la nostra terra Catalunya. Tant és així que temps enrere recordem Hamlets, o Romeus i Julietes amb vestits d'època i ubicats en castells, i jardins del segle XVII.
Actualment, qui més qui menys haurà vist, als teatres catalans,valencians i balears, noves versions de les obres del dramaturg, que tenen la particularitat de comptar amb elements moderns i inclús amb l'adaptació d'espais i vestuaris d'acord amb els temps que vivim. Un d'aquests exemples és El Mercader de Venècia, sota la direcció de Rafel Duran, que fins diumenge 25 de març es representava al Teatre Nacional de Catalunya. Quan comença l'obra apareixen un conjunt d'imatges relacionades amb fets de l'economia i de la situació actuals. Així mateix, els vestuaris, els espais les bandes sonores, que van entrant a escena, no tenen res a veure amb el període en el qual Shakespare ho va ubicar. I la qüestió inevitable és: és bo que un clàssic esdevingui tant modern? Per una part sí, perquè així els/les directors poden apropar aquestes obres tant complexes als joves, però per una altra part, tots aquests elements d'atrezzo distreuen una mica del que és més essencial de l'obra de Shakespare, el text. Cal dir, que malgrat que opino que algunes modernitats em sobraven, el trio d'actorassos que encapçalaven els tres personatges principals: Ramon Madaula com a Shylock, Àlex Casanovas com Antonio, i Roger Coma com a Bassanio, s'introdueixen tan bé dins dels personatges, que salven la agossarada posada en escena. Perquè tant important és el text com les persones que el converteixin en una obra, creant una catarsi, inoblidable. D'una banda, penso que és bo que es modernitzin les obres dels dramaturgs universals com Shakespeare, Molière, i moltíssims d'altres dalt dels escenaris catalans. No obstant això, també opino que cal que recordem la premissa del mestre Txèkhov: "si en una escena hi ha un clau en una paret, és perquè algun personatge s'hi acabi penjant". Per tant, jo aconsello als i a les directors/res de teatre que aprenguin del gran mestre, i que per tant modernitzin els clàssics, però, sempre mitjançant l'ús dels elements bàsics i funcionals. Volem teatre pur teatre.

diumenge, 25 de març de 2012

Reflexions en veu alta: poetes i POETES













Imatge presa de la xarxa

En aquest món de lletres catalanes n'hi ha un munt que intenten pujar al tren de la poesia. Un camí ple d'obstacles, i de roses plenes d'espines, és a dir, complex. Hi ha qui diu que si un no guanya un premi no publica llibres, i hi ha qui diu que no tothom es un POETA. Però jo prefereixo la paraula poeta. I us explicaré perquè. Cert és que hi ha molts joves que dominen l'art del vers i del llenguatge, però amb això no n'hi ha prou. Penso que un pot llegir un poema ben escrit, seguint la idea de l'ham poètic de Carner, però rere les paraules i els jocs verbals, el lector o la lectora ha trobar un sentit, unes idees, perquè al cap i a la fi, en la poesia forma i contingut són un conjunt inseparable i indestriable. Conec persones que es dediquen a escriure poesia, i tot i que han començat a guanyar alguns premis de poesia, no han guanyat un premi important. I això de vegades els fa creure erròniament que ells no són POETES, però jo crec que aquests són poetes. Perquè llegeixen, viuen, donen opinions de les lectures, i a poc a poc van teixint una obra poètica, que esdevé l'inici d'una trajectòria que tindrà els seus fruits, com quan un pagès planta llavors, en una terra seca. L'important no és guanyar un premi i rebre l'apel·latiu de POETA per part de la crítica literària, sinó que el que cal és que els poetes escriguin, i deixin sortir a la llum els seus fills perquè nosaltres els i les lectores opinem i decidim sobre si el què escriuen és poesia o POESIA. En conclusió, tot s'hi val en el món de les lletres, és bo que hi hagin poetes i POETES, perquè això vol dir que el llegat dels predecessors: March, de Sant Jordi, Verdaguer, Maragall, Riba, Espriu, Pere Quart i moltíssims més no morirà, perquè van naixent a poc a poc noves veus poètiques amb noves
coses per a dir. I nosaltres els i les lectores som aquí a l'altra banda per LLEGIR-LOS.

dissabte, 24 de març de 2012

Novetats editorials: Poesia per a Carnívors



















Tothom coneix el bloc del crític dels crítics de la literatura, el Llunàtic. Doncs bé, darrere d'aquesta eina virtual, hi ha en David Madueño que entre crítica i crítica de les lectures que ens brinda, també té temps per a escriure poemes, i aquests poemes esdevenen llibres. El seu primer llibre de poesia Desvetlla de mots es feina obscura, tracta de la complexitat de trobar les paraules que es desvetllen en la poesia, però que també ens desvetllen a nosaltres com a lectors. Ara publica el seu segon llibre Poesia per a Carnívors, fermant així un trajecte literari propi. Tot i que encara, no he li he donat una primera ullada, el títol ja és prou suggerent i ens convida a voler esbrinar què s'hi amaga al darrere. Aquest nou llibre ha estat publicat a Bubok.com, perquè tothom sap que publicar poesia, o guanyar un certamen són fites difícils d'assolir. Si hi ha lectors/lectores amb que tenen curiositat per llegir aquesta nova obra poètica de l'autor del Llunàtic, només cal que vagi a aquest enllaç que us facilito i allà podreu descobrir per vosaltres mateixos i mateixes què hi ha al darrere de la Poesia per a Carnívors. Gaudiu doncs de la poesia de noves veus.

dimecres, 21 de març de 2012

21 M : Dia Mundial de la poesia 2012























per a celebrar el Dia Mundial de la Poesia, proposeu un poema antic, actual,viu, en esperit, etc per tal de donar vida a la Poesia, a tot el món.

21 M: Dia Mundial de la Poesia



















Per a celebrar aquest dia jo poso un poema d'un poeta que va transformar la forma però no el contingut ni l'essència. Es tracta d'un poema objecte del grandíssim Joan Brossa.
Feliç dia de la poesia a tothom de qualsevol indret del planeta terra.

dimarts, 20 de març de 2012

Setmana Mundial de la Poesia: Baudelaire/Riba















Continuant amb aquesta Setmana Mundial de la Poesia, avui penjo dos poemes de dos Carles: Charles Baudelaire, un dels poetes representatius del Simbolisme europeu, i Carles Riba, un dels poetes actius del Postsimbolisme en la literatura catalana universal.

L'Home i la mar de Charles Baudelaire traduït per Xavier Benguerel.

L’HOME I LA MAR

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada
en l’infinit vaivé d’onada rera onada,
i tu ja ets un abisme més amargant encar.

Et plau de subjergir-te dins de la teva imatge;
l’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
d’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
en el brum d’aquest plany indomable i salvatge.

Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou discrets:
home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
tan gelosos com sou de preservar els secrets!

I tanmateix, després de segles innombrables,
heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
de tant com estimeu el carnatge i la mort,
oh lluitadors eterns, oh germans implacables!

(Versió de Xavier Benguerel)
Poema IV del poemari Les elegies de Bierville de Carles Riba:

IV

Pura en la solitud i en l’hora lenta, una dona
fa lliscà’, amb moviment d’arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d’ella, nua dins l’ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d’or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga —i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs —i ella neda, oh ritme!
cap a l’estiu excessiu— ella i els déus i els meus ulls!

dilluns, 19 de març de 2012

Setmana Mundial de la Poesia: Whitman/Dickinson






















En la poesia sempre s'han conegut i llegit més poetes que no pas poetesses. És per això, que amb motiu d'aquesta Setmana, avui posaré dos poemes del segle XIX, de dos autors nord-americans, però amb estils propis, Walt Whitman i el poema
Oh viure, sempre, sempre morir! i Emily Dickinson, amb Sols vaig veure un glop de vida, ambdós traduïts per un altre poeta universal català: Agustí Bartra:

Walt Whitman:

OH VIURE SEMPRE, SEMPRE MORIR!

Oh viure sempre, sempre morir!
Oh els meus enterraments passats i presents!
Oh jo mentre camino enllà, material, visible, imperiós com sempre!
Oh jo, allò que vaig ésser durant anys i ara és mort (No em queixo, ans estic content)
Oh desprendre’m d’aquests cadàvers de mi, que giro i contemplo en el lloc on els llanço,
per a seguir la meva via (oh viure sempre, sempre morir!), deixant enrera els cadàvers!

(Trad. Agustí Bartra)

Emily Dickinson:

SOLS VAIG BEURE UN GLOP DE VIDA...

Sols vaig beure un glop de vida,
et diré el que m'ha costat:
tota la meva existència...
Ell digué: "El preu de mercat."

I tota ma pols pesaren,
varen mirar cada tel
per comptar el que jo valia-
un sol rajolí de cel.

(Trad. Agustí Bartra)

Setmana Mundial de la Poesia: Sonet XVIII de William Shakespeare













Continuant amb la Setmana Mundial de la Poesia, seguim el camí cap a l'Anglaterra, en l'època de William Shakespeare. Shakespare és conegut arreu del món per les seves peces teatrals i universals, malgrat tot, no podem obviar el William Shakespeare poeta. Aquí teniu el Sonet XVIII traduït per un dels millors traductors de l'obra d'aquest magnífic i polifacètic autor: Salvador Oliva. El Sonet fa una analogia d'un amor viscut i finit, amb un dia de primavera. Uns versos, doncs que donen la benvinguda a l'estació de les flors i de
l'alegria i la tristesa.

Sonet XVIII
¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu pugis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

© Els sonets de Shakespeare, William Shakespeare, traducció de Salvador Oliva, Editorial Empúries, Barcelona, 2002)

diumenge, 18 de març de 2012

Setmana Mundial de la Poesia: Veles e vents han mos desigs complir d'Ausiàs March

Comencem la secció Setmana Mundial de la Poesia amb un poeta indiscutiblement universal, Ausiàs March, i una de les seves poesies més plenes de paraules amoroses, idoni doncs per a l'arribada de la primavera. Us afegeixo també un enllaç al youtube per qui vulgui llegir la poesia, escoltant la veu d'en Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Endevinalla










L'ocell que arriba,
fa el niu
i sense dir ni piu
a tots ens diu
que la primavera arriba.

(L'oreneta)